Si ets còmplice de Trump, almenys que sigui cobrant
Que una broma bípeda com és Donald Trump tingui opcions reals de comandar el país més poderós del món només s’explica per l’extrema habilitat del personatge per construir-se el seu jo mediàtic. Les seves sortides de to i impertinències li han reportat milers d’hores gratuïtes de televisió. I, contràriament al que es podria pensar des de la decadent autocomplaença europea, la majoria de contextos en què apareixia eren positius: al març ja es valorava en 1.898 milions de dòlars l’espai mediàtic favorable aconseguit.
Però vet aquí que Chris Cuomo, presentador de la CNN, ha descobert un efecte afegit. A les entrevistes que concedeix el republicà, sovint els periodistes matisen les seves respostes més delirants. En comptes de deixar-lo en evidència, fent que s’intenti explicar, li brinden la porta de sortida: “Quan vostè diu això, es refereix que ho faria així i aixà?” N’hi hauria prou fent-li preguntes obertes perquè aflorés dolorosament la seva ignorància i nul·la preparació política. Tàctica Colombo: deixar que el neci fiqui solet els peus a la galleda. O com el judo: projectar la força del contrari contra el tatami. Però no: les estrelles de les cadenes de notícies dels EUA han tendit a esdevenir consellers polítics per a Trump. I gratis. Fox News, com era previsible, ha excel·lit en aquest art de l’entrevista pal·liativa. Per despullar el personatge cal acudir a John Oliver i les seves magnífiques i còmiques diatribes.
No hi ha perill que a Espanya hi hagi una situació semblant. Primer, esclar, perquè no hi ha verament un Trump: si l’haguéssim de fabricar amb les primeres matèries que ofereix el panorama mediàtic de la Pell de Brau necessitaríem apedaçar la sensibilitat social de Jiménez Losantos amb la mà esquerra del Yoyas, la temperància de Miguel Ángel Rodríguez, el tupè de Raphael i el to de pell de Naranjito. Però, fins i tot encara que confegíssim aquest inenarrable monstre de Frankenstein, toparíem amb una crua realitat: les televisions espanyoles han abdicat d’entrevistar en profunditat -o sigui, collant- els polítics que pretenen instal·lar-se a la Moncloa.
En canvi, tenim polítics entrevistant les seves imitacions (quin desastre, Feis tu feis ), polítics ballant la polca, polítics fent la vertical-pont, polítics copilotant un 4x4... I llegeixo que, per a aquesta campanya, Ana Rosa Quintana delegarà les seves entrevistes als candidats a uns nens d’entre 5 i 12 anys. Ara, vist el nivell dels pròcers a concurs, potser sí que seran els nanos els que diran coses més interessants en aquesta desmenjada i veneçolana campanya del 26-J.
