Els 30 anys de la Llei de normalització lingüística que es compleixen aquest divendres són un motiu per a la celebració en molts de sentits. En aquests casos, fins i tot els més pessimistes amb la situació actual han de valorar què hauria estat del català a les Illes de no haver existit el consens polític que va aprovar la normativa aquell 29 d'abril de 1986. És cert que ni tan sols el consens s'ha mantingut, ni el polític ni el social, i per això mateix fa poques setmanes ens trobàrem celebrant que el coneixement de la llengua pròpia torna a ser requisit per accedir a la funció pública. És cert que si bé el sistema educatiu hi ha apostat amb contundència i amb un esforç titànic en èpoques per tothom conegudes, la repercussió del coneixement de la llengua al seu ús habitual dóna unes dades ridícules. És més que cert i quotidià que els catalanoparlants a les Illes encara ens trobam amb emperons perquè se'ns entengui o se'ns respecti en terra pròpia. Qui prova de parlar tot un dia, només un dia, en català a qualsevol de les quatre illes pot comptar les carusses i retrets que rep com a resposta. També ho és, una realitat que mai no destacam suficientment, que el que és el principal instrument de comunicació, quan parlam del català a Balears, som una minoria els que, amb no poques dificultats, el feim servir com a llengua en els mitjans de comunicació.
Obriré un parèntesi per denunciar allò que, en tot el temps que he estat al capdavant de l'ARA Balears, m'he guardat de dir segurament per no semblar presumptuosa. Hem fet, feim, un bon diari, i sé que som objectiva amb aquesta afirmació. També sé veure que ha estat i és millorable, i que l'hauríem millorat i el podrem millorar en cas de tenir els recursos necessaris per fer-ho. Tots els mitjans de comunicació passen per dificultats, ERO, amenaces de més ERO, etcètera, però el cert és que un mitjà de comunicació tan sostenible com aquest per haver nascut amb una infraestructura molt petita i escàs nivell de despesa, essent un bon diari com és, no hauria de tenir cap dificultat si aquest fos un país que dóna a la llengua pròpia un estatus de normalitat. Ja veis, no parl més que de normalitat.
El proper divendres celebrarem el 30è aniversari de la Llei de normalització lingüística. 30 anys de normalització, però cap ni un de normalitat. Si des de l'educació s'ha fet i es fa la feinada que tots reconeixem, convindria aprofitar l'efemèride per traçar un pla que vagi des d'enguany mateix a 20 anys vista, un pla destinat a aconseguir la normalitat social per a la llengua pròpia. Experts per dissenyar les passes i els objectius amb terminis concrets n'hi ha i tothom en coneix els noms i llinatges. És clar que hauríem de començar amb un consens polític que ara mateix dubt que hi sigui i se'm fa difícil entendre les raons dels que probablement s'hi oposarien. Però tot és intentar-ho. Poques coses ens serien més positives com a societat que arribar al mig segle de vida de la Llei de normalització lingüística celebrant la normalitat del català a Balears.
