Publicitat
Publicitat

Retorns

RETIRAR-SE de qualsevol ofici on s'ha assolit l'èxit deu ser complicat. Hi ha retorns per qüestions econòmiques que s'entenen des de la comprensió. Tanmateix n'hi ha d'altres d'innecessaris que potser responen a una manca de ridícul, a un orgull gratuït o a l'ego. En el món de la boxa, per posar un exemple gràfic, els retorns han estat gravíssims per a la salut. El millor de tots els temps en aquest esport, Muhammad Ali (Cassius Clay), féu uns quants combats que el deixaren KO per a la vida. Gay Talese, en el seu llibre El silencio del héroe , ho narra de manera esplèndida en el reportatge "Ali en La Habana". Commovedor i ben explicat el moment en què Fidel Castro el saluda. Ali vol fer un moviment per correspondre'l però no pot. Minuts després, quan Castro es troba en un altre lloc de la sala, el boxejador alça una mà, simulant un uppercut , i tot seguit avisen el líder cubà.

Dilluns passat vaig comprovar un altre retorn en la pel·lícula Tipos legales (a València la majoria gairebé absoluta de pel·lícules les passen en castellà), protagonitzada per Al Pacino, Christopher Walken i Alan Arkin. D'entrada, la traducció del títol em va mosquejar, però vaig anar-hi per comoditat (tenia l'estació a tocar) i pels actors.

No és que la pel·lícula siga dolenta (molt dolenta), sinó que la interpretació d'Al Pacino i Christopher Walken és una mala paròdia d'ells (Alan Arkin a penes té quinze minuts al guió). El perquè van consentir participar en aquest nyap se m'escapa de l'enteniment. No crec que siguen motius d'índole econòmica, ja que han tingut una carrera llarga i lucrativa. D'altra banda, si tenen el desig de continuar treballant, justament pel que han guanyat poden triar amb més llibertat el paper que més els interesse. De qualsevol manera vaig quedar-me fins al final bo i esperant un canvi que no es va produir. Al contrari, la cosa empitjorava a mesura que transcorria el temps. Els ho perdone pels bons moments que em regalaren en el passat.

L'ALTRE DIA, MENTRE ens preníem una cervesa davant la mirada avorrida d'un xinès, parlava amb el Xapi de son pare, el gran Pepe Blanch, l'home orquestra. És clar que aleshores, durant el franquisme, eren temps d'austeritat obligada i generalitzada i el senyor Pepe feia d'obrer de vila, municipal, campaner i enterrador. En això, de gerent del cementiri, era on més excel·lia. Ah, i el millor jugador de parxís del poble. Tenia totes les jugades memoritzades. Ell i el Matanda formaven una parella invencible. Era tan bo, el senyor Pepe, que jugava i alhora conversava amb els aficionats que seguíem la partida, sempre nombrosos quan ell actuava.

-Xiquets -ens deia-, hui he fet el traslado [canviar els cadàvers d'un nínxol a un altre] de Joanet. Estava perfecte.

Matanda es neguitejava tot bellugant-se a la cadira, però Pepe Blanch gaudia de contar anècdotes d'un dels seus oficis. Parlava amb els cadàvers que havia conegut en vida o li eren familiars. Supose que era la seua manera de retornar-los al món real. Al cap i a la fi treballava sol al cementiri i amb algú s'havia de comunicar.

Als anys vuitanta el vaig entrevistar al setmanari El Temps . "Pepe Blanch, l'amo de la gran dormida", vaig titular l'entrevista. Així que es va publicar, el capellà del poble volgué querellar-se. Per culpa meua li vaig arrancar el nom d'un capellà que els nostres pares coneixien com a Piu de Ferro, per les seues incursions a l'entrecuix d'alguna beata. Piu de Ferro, un altre retorn que si no hagués sigut per la intervenció de l'advocat Ruiz Monrabal, demòcrata i catòlic, hauria acabat als jutjats.

Ell no volia dir-te el nom i tu el furgares, em recordà el Xapi rient. Cert. Vaig insistir-li bo i assegurant-li que no ho publicaria. Només era curiositat, li vaig reiterar. A contracor em va dir el nom del propietari de l'eina més famosa de la contornada. Llavors em vaig assabentar que fou el mateix capellà que em va fotre un carxot perquè em vaig confessar dues voltes el dia abans de prendre la primera comunió. Ma mare em va enviar de nou al confessionari després de sorprendre'm intentat masturbar-me. En realitat foren dos carxots, un casolà i l'altre celestial. El dia més feliç de la teua vida, en deien abans de la primera comunió.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT