OPINIÓ
Opinió 15/09/2016

L'OCB té un problema i potser es diu Catalunya

3 min

Catalunya fascina un cert nombre de mallorquins. Fins i tot aquells que no la suporten. Però no flipem. D’altres, segurament quasi una majoria, en passen olímpicament. Tanmateix, el que ha fet la societat catalana és de veure. Capaç d’escopir al carrer milions de veus cada 11 de setembre, el seu és el cicle movimentista més potent i sostingut de la contemporaneïtat europea. Quasi una dècada, si l’allargam fins a les manifestacions pel dret a decidir de 2006 i 2007. Realment singular i per estudiar. Dia 9 passat, un grapat de centenars de ciutadans, convocats per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, el Grup Blanquerna i l’Obra Cultural Balear, amb la col·laboració de Jubilats per Mallorca, es concentraren a la plaça Major de la ciutat que estim per reivindicar “el suport dels mallorquins a la república catalana”. Cit, textuals, les paraules de Cristòfol Soler. Eren poquets. Massa poquets.

L’anomenat “Procés”, més enllà de les seves virtuts –amplament esmentades–, ha comportat una sèrie de problemàtiques que la parròquia nacionalista mallorquina, sempre enlluernada, no té per costum tenir present. L’esclafit democràtic i per abaix, magnífic, és el resultat de la incorporació, al discurs que reclama que Catalunya esdevingui un nou estat, de sectors socials molt diversos que fins ara no eren sobiranistes. ‘Chapeau!’ Hi ha moltíssims castellanoparlants i un nombre gens menyspreable de nous catalans; els fills i néts de la classe obrera del cinturó industrial barceloní –no de manera suficient, val a dir, i aquesta és la gran assignatura pendent!– sumen amb la gent de comarques, que té mil i un llinatges catalanescos. L'esquerra i el catalanisme popular dels barris, hereu del PSUC i de la CNT –que a Campos i a Algaida podria semblar una marcianada, però que no és cap broma–, i que es fa seus Vázquez Montalbán i Ocaña, al mateix nivell que Montserrat Roig i Pere Quart, ha tornat, en part, ‘indepe’. El gran èxit, però, del moviment sobiranista és la incorporació d'allò que podríem anomenar la gran classe mitjana cristal·litzada durant els anys vuitanta i els noranta. Són les tietes, els cunyats, els emprenedors, els que tenen una casa a Menorca, els que sempre havien votat Pujol i, de vegades, com que Barcelona és l'Amsterdam de la Mediterrània, votaven el PSC o ERC. Aquest sector, entre el centreesquerra i el centredreta, és el que segurament separa un país de ser un país o ser una païssa, que deia el professor Miquel Duran. Això, objectivament, és bo, però també comporta maneres de fer que no són positives. El “tenim pressa”, sumat a un cert essencialisme ‘freak’ i a aquella cosa beata i paternalista típica de les classes que han viscut bé –encara que la crisi del 2008 les hagi esmicolat–, és el pitjor d'un fet tan maco com el que representen les mobilitzacions de l'ANC i Òmnium. I és el que, precisament, hom veu teletransportat a Mallorca. Massa estelades per tanta poca gent; i massa poca preocupació, valgui la redundància, pel subjecte real de la sobirania illenca, que són més les ‘kellys’ –‘las ke limpian los hoteles’– de Magaluf que els nacionalistes de tota la vida.

Des de Barcelona estant, tenc la sensació que el sobiranisme mallorquí trasllada sovint les pitjors dinàmiques del Procés Català –que paradoxalment el fan semblar més petit i més poca cosa–. La còpia, la necessitat d'imitar, el calc, no ens fan bé. No som més Països Catalans per treure 250 persones al carrer defensant la solidaritat amb el territori germà. La cosa va de tàctica i d'estratègia. Si Tòfol Soler, esdevingut no militant del PP i independentista un cop jubilat, vol la sobirania plena del país, benvingut! Però ens fa més falta reorganitzant l'absolutament derruït centredreta mallorquinista –i fent-lo avançar cap a la via Mas/Puigdemont– que no intentant ser la rèplica masculina i inquera de Carme Forcadell. Personalment, com a algú absolutament proper a l'Obra Cultural Balear, em preocupa que la meva entitat organitzi actes amb el mateix nombre d'assistents que una concentració del GAB i la Fundació Jaume III. Dol dir-ho, però s'ha de dir. Segurament, el PSM i MÉS continuaran en la línia dels darrers 30 anys, resistint –que, en aquesta vida, ja és molt–, però sense bastir cap tipus de relat coherent en clau nacional i integradora. I això ens ha portat, en part, on som.

A Mallorca cal més un Súmate de Baños i Rufián i una aposta decidida per les esquerres sobiranistes, tant institucionals (Hola MÉS! Hola Som/Podem!) com no institucionals (Hola CUP!), per saber què passa a Son Cladera i a La Pantera Rosa calvianera, que no concentracions de ‘patriotes’ amb molt bona voluntat i la vida resolta però que no sumen. Ni transformen.

stats