Tot i el títol d’aquesta contra, avui no vull parlar-vos de poesia sinó de periodisme. Però no passeu pena, el foc i la imitació hi tenen a veure, encara que sigui de rampellada. En aquest ofici hi ha una màxima sensacionalista que diu que “mai deixis que la veritat t’espenyi un bon titular”. I si és en temporada POSTpreelectoral, encara molt manco. Seria pecat mortal. Hi ha fotos que s’han de fer sí o sí.
Com a societat que ha desenvolupat una empatia irreal que dura els 30 segons d’una peça a l’informatiu vespre, no hi ha res que ens enganxi més que un màrtir. I, des de la setmana passada, la balearitat contemporània ha trobat una nova beateta de Valldemossa en la figura del bomber Guiem (sic) Amorós. Un home, pobret meu, que afirmava haver perdut la feina per no poder expressar-se correctament en la llengua de #GuillemD’Efak. Feta la recerca, en la llengua de #RocíoJurado –de qui aquesta setmana ha fet 10 anys que ens deixà– tampoc és gaire més competent. Si ho voleu comprovar, vos convid a llegir el comunicat –sí, també fa comunicats– en què desisteix de la vaga de fam perquè “ara” no vol servir de propaganda electoralista.
De sempre, he admirat la gent que és capaç de posar-se en vaga de fam per defensar allò en què creu. De fet, em vendria bé creure en qualque cosa i ja tendria l’operació biquini mig feta. Així compliria una vella aspiració de ser com un d’aquells bombers lleugers de roba i rajola de xocolata ben marcada que han decorat lúbricament els despatxos i els somnis de vàries generacions.
Però un cop havíem creat el màrtir, resulta que el Gandhi apagafocs que va decidir dejunar per haver quedat fora feina per mor de no haver superat l’A1, ni tenia plaça, ni va ser el millor, ni va ser l’únic a quedar exclòs d’aquesta convocatòria, ni el català fou el criteri decisiu a l’hora de deixar-lo fora. Aquestes dades que vos he resumit succintament en un parell de frases no han estat primera plana de cap dels digitals ni dels diaris que crearen la història del màrtir Amorós (de llinatge, no com a persona). Un cop feta la foto de la tenda de campanya al bell mig de la Conselleria, no interessava desdibuixar el martirologi. I és que fins i tot en aquests tipus de reivindicacions hi ha classes i classes. Si no, recordau com se’n fotien, d’en Jaume Sastre, quan va decidir fer vaga de fam.
Com que he començat amb un aforisme de primer de citació, recordaré Stalin quan digué que “una mort és una tragèdia, però un milió només són una estadística”. Tothom ha planyut el fals bomber. És lògic. En temps de crisi una llengua no ha de ser un criteri ‘objectiu’ per deixar una família fora pa. L’estadística són els nostres néts. Els mateixos que es trobaran fora poder parlar la llengua dels seus padrins gràcies a la ‘feina bruta’ involuntària d’en Guiem (sic). El fantasma del català una vegada més ha onejat quan no hi havia més excuses. És més fàcil eliminar un examen que preparar-se per aprovar-lo. Com he pogut llegir aquests dies: “un bombero no habla con el fuego en catalán”. Potser no. Però tampoc confiaria la meva vida a una persona que no és capaç de contestar un examen de vertader-fals.
I avui acabaré amb Plató. El mite de la caverna ha estat actualitzat i amb nous personatges. Però una cosa és el foc i una altra de molt diferent les ombres que alguns voldrien projectar en les parets de pedra de l’opinió pública. Per una vegada, una mentida repetida adequadament mil pics no ens l’han feta passar per veritat. Només aquest cop veritas omnia vicit.
