El terme emergència presenta una dualitat interessant en els temps que corren. Ens remet a una situació important, per no dir greu, que requereix una intervenció urgent, mentre que en un altre sentit ens fa pensar en allò que sorgeix, que neix, que brolla amb una certa naturalitat. No sé per quina accepció de les dues ho han posat, en lletres grosses, els organitzadors del cicle de converses titulat així, 'Emergències', quatre sessions que hi haurà a la llibreria Drac Màgic els dies 23 i 30 de novembre i el 7 i el 14 de desembre al voltant de quatre llibres i quatre autors que aprofundeixen en el tema de les polítiques culturals: Jaron Rowan i el seu 'Cultura libre de Estado', Joan Maria Minguet amb 'A contratemps', Jordi Oliveras i 'Cultura en tensió' i Gemma Carbó amb 'L'assignatura pendent', per aquest ordre.
No sé en quin sentit han titulat 'Emergències' els organitzadors d'aquest cicle, els col·lectius culturals Afta perfecta i Metamòrfiques. Si parlam de polítiques culturals a les Illes, allò cert és que té tant de sentit referir-se a una situació social preocupant que necessita mà de metge amb diligència com a una reacció que està sorgint del si de la mateixa societat i que en principi té un caràcter nou, diferent del que fins fa no-res marcava la manera de percebre, de pensar i d'actuar en aquest àmbit.
La participació ciutadana ha entrat en joc. I de la mateixa manera que ho fa en altres camps de l'acció pública, la cultura necessita i es pot beneficiar amb més motius d'aquest espai col·lectiu de debat i de decisió. A aquesta participació es refereixen, d'una manera o d'una altra, tots els llibres i autors que serviran de punt de partida a cadascuna de les converses anunciades. I això, en una ciutat, en una illa, en unes illes, on es viu amb preocupació la deriva de les polítiques culturals actuals, o així ho viuen almenys bona part de les persones que treballen o s'interessen pel fet cultural.
Per si qualcú interpreta que es puguin enyorar polítiques culturals del passat, convé negar-ho rotundament abans d'aclarir que el que s'enyora és la incapacitat d'afrontar les maneres emergents de treballar-la: la cultura com a prioritat social, com a element de vertebració de totes les polítiques i com a espai col·lectiu del qual ningú se senti exclòs.
