Publicitat
Publicitat

L'Iran i Síria desplacen de l'agenda la pau amb els palestins

Obama ha d'abordar amb Netanyahu conflictes regionals urgents

Des de George Bush pare, tots els presidents nord-americans han intentat en el segon mandat passar a la història com a artífexs de la pau entre Israel i Palestina. Barack Obama -que no va trepitjar la regió en els seus primers quatre anys a la Casa Blanca- sap que ho tindrà difícil i no ha volgut perdre temps. Però fa setmanes que Washington s'esforça a rebaixar les expectatives: no hi haurà un nou pla de pau sobre la taula; el president és a Jerusalem només "per escoltar".

Els analistes donen per fet que el centre de l'agenda d'Obama no és revifar un procés de pau estancat i que, ara per ara, ni israelians ni palestins es plantegen reactivar. A banda de ratificar el seu suport incondicional a Israel, la Casa Blanca vol abordar els altres conflictes del Pròxim Orient que són més urgents. La nova doctrina és el no linkage : la resposta a tots els mals de la regió no passa -o no pot passar- per pacificar Palestina. "La primera cosa que han de parlar Obama i [el primer ministre] Netanyahu és l'Iran, la segona, Egipte, i després Síria i Turquia... i si els sobra temps, parlaran dels palestins", deia ahir al diari israelià Haaretz Efraim Inbar, director del Centre d'Estudis Estratègics Begin-Sadat de Bar-Ilan, la segona universitat d'Israel.

Trobar una estratègia comuna davant l'Iran

Obama i Netanyahu estan d'acord que cal evitar per tots els mitjans, inclosa la guerra, que l'Iran aconsegueixi fabricar bombes atòmiques. Però la Casa Blanca encara dóna un marge a la negociació, comptant que Teheran no tindrà capacitat nuclear fins a l'any que ve, i esperant que les sancions econòmiques erosionin el règim dels aiatol·làs. Israel, en canvi, defensa un atac preventiu. "No hi haurà la proclamació pública d'un acord, però sí una entesa discreta", preveia en conversa amb l'ARA Ofer Zalzberg, analista israelià de l'International Crisis Group de Jerusalem. " Obama i Netanyahu es posaran d'acord per discrepar sobre l'Iran", resumeix.

El front més calent: la guerra civil a Síria

Més urgent encara és la perspectiva de la caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria, que per sobre de tota la seva retòrica antisionista, ha assegurat durant dècades la frontera nord d'Israel. El pes creixent de grups jihadistes amb la militarització d'una revolta que va arrencar pacíficament preocupa Israel "i pot suposar un perill a llarg termini, perquè l'escenari de la Síria post Al-Assad pot ser el caos", afegeix Zalzberg. A més, la crisi siriana té un impacte sobre tota la regió: un milió de refugiats als països veïns i l'agreujament de les tensions sectàries a l'Iraq i el Líban. Com explica a l'ARA l'historiador israelià Ilan Pappé, "Israel està molt més preocupat pel descontrol de Síria que per l'Iran, que avui per avui no representa un perill imminent, tot i que Tel Aviv insisteix en l'amenaça nuclear per mantenir el discurs de la por". Els Estats Units han condemnat el règim de Damasc, aliat de l'Iran, però no es decideixen a donar un suport decisiu a uns rebels que no li ofereixen prou garanties. Mentrestant, Israel veu com la guerra s'apropa a la seva frontera.

Egipte: la clau per a l'estabilitat de la regió

Egipte és el país més gran del món àrab i té un paper clau per a l'estabilitat regional i en particular d'Israel. El govern de l'islamista Mohammed Mursi ha mantingut els acords de pau signats per Hosni Mubàrak i ha demostrat amb fets els seus compromisos en matèria de seguretat: s'ha enfrontat als jihadistes del Sinaí i ha tancat bona part dels túnels de contraban de la franja de Gaza. També ha renovat els acords preferents de venda de gas a Israel. "L'exèrcit egipci és un dels principals receptors d'ajuda militar nord-americana i Israel vol garanties que aquesta ajuda es condicionarà al compliment dels compromisos de pau", apunta l'analista del Crisis Group. Egipte, a més, protagonitza ara la mediació amb els palestins de Hamàs per impulsar la reconciliació amb Fatah, la formació que lidera l'Autoritat Palestina.

Refer els ponts amb Turquia

Turquia i Israel han estat tradicionalment aliats, però la crisi de Gaza del 2008-2009 va deteriorar les relacions, que es van trencar amb l'atac israelià a la Flotilla de la Lliberat. El xoc amb Tel Aviv ha convertit el primer ministre Recep Tayyip Erdogan en un dels líders més populars al món àrab. "Des de fa un any, però, Turquia ha mostrat una actitud més prudent i ja no actua com un líder regional hegemònic: davant la crisi de Síria ha hagut de recórrer a l'OTAN i s'ha vist eclipsat pels Germans Musulmans a Egipte: això l'obliga a buscar més aliances internacionals", explica Eduard Soler, analista del Cidob. A més, Erdogan ha mantingut unes relacions excel·lents amb l'administració Obama, cosa que porta els israelians a pensar que se'l pot implicar en una sortida regional. Últimament, Erdogan ha posat tres condicions per a la represa de les relacions: que Israel demani perdó per l'atac a la flotilla, que indemnitzi els familiars de les víctimes i que aixequi el bloqueig de Gaza. Diversos analistes israelians coincideixen a assenyalar que Tel Aviv podria cedir en les dues primeres, mentre que Washington pressionaria els turcs perquè rebaixin l'exigència de la fi del bloqueig.