Publicitat
Publicitat

Cal desemmascarar-los davant del món

S’haurà aconseguit explicar al món, en uns dies o setmanes, allò que molts de nosaltres portem tres segles intentant explicar

No crec que m’equivoqui quan dic que l’èxit del procés sobiranista -sigui la independència o no- està en mans de l’opinió internacional. El món ha d’entendre que Catalunya és un subjecte de dret i que ha de poder decidir sobre el seu futur. Els esdeveniments dels darrers mesos han posat la mirada internacional sobre nosaltres. Però ara necessitem que la mirada sigui la correcta. Al món li va pujar la mosca al nas l’1-O, quan va veure quina era l’actitud del govern espanyol respecte als catalans. Però, fins ara, la premsa internacional havia col·locat Puigdemont i Rajoy com a equidistants del problema creat. Aquesta percepció ha de canviar. Nosaltres hem volgut votar i el govern espanyol no ha volgut ni sentir-ne parlar. El món ha de saber això de manera clara.

Els corresponsals i els mitjans internacionals es nodreixen, en bona part, de les informacions locals. Si un mitjà estranger ha de tenir un, i només un, corresponsal a Espanya, el col·locarà a Madrid. És lògic. I aquests periodistes estrangers entenen l’espanyol i, molt probablement, no comprenen el català. Aquest fet és transcendental. Els mitjans de Madrid estan controlats per l’establishment nacionalista espanyol: la influència composta pel PP, Ciutadans i el PSOE. Com que els corresponsals no saben català, l’única manera que tenen de saber el que passa a Catalunya, i d’interpretar el que potser pensen la majoria dels catalans, és la premsa en espanyol. I, de Barcelona, només tenen El Periódico i La Vanguardia, que ja em diran vostès mateixos... En conseqüència, el més normal és que el món tingui una visió distorsionada del que aquí succeeix. Si fins i tot la tenen els espanyols que viuen a Espanya de tota la vida, ¿com no l’han de tenir els corresponsals estrangers que hi són de passada? Per tant, cal trencar aquesta dinàmica.

Hem volgut votar i el govern espanyol no ha volgut ni sentir-ne parlar. El món ha de saber això de manera clara

Fins a l’1-O el món creia que el problema català era fruit d’uns radicals que volen passar-se les lleis per l’aixella. El món mai ha conegut la història de Catalunya. Ni el recorregut polític i social d’ençà el 2010. No els consten les repetides sol·licituds formals d’un millor tractament per a Catalunya, d’un referèndum, ni tampoc ha viscut l’anticatalanisme del PP i de Ciutadans. Al món se li fa difícil imaginar que va haver-hi un president català que va ser afusellat pel simple fet de ser-ho. O que el català va estar prohibit... I tantes i tantes coses. És lògic. El món és molt gran i hi succeeixen moltes coses. I Catalunya és molt petita. També a nivell europeu. Tots estem subjectes a limitacions sobre la informació d’altres països. Sense anar més lluny, preguntin-li a un català, ni que sigui sensible al tema, en quina regió ha estat quan ha visitat Nàpols o Frankfurt.

Doncs bé, la independència podia haver-se proclamat i entrat en vigor dimarts passat. Certament. De la mateixa manera que el món no hauria entès com havíem arribat a aquesta situació. I com que no ho hauria entès del tot -perquè no en té l’obligació!-, hauria donat la raó a Madrid. I això no podia ser acceptat perquè, al final, els que ens han de reconèixer són tots aquests que, potser, no ens entenen. Més ben dit, aquells de qui hem aconseguit que ens miressin, que els pugés la mosca al nas davant l’aberrant actuació de Madrid l’1-O, però de qui encara no hem captat els cinc minuts necessaris per tal que entenguin per què som on som.

L’habilitat demostrada dimarts per Puigdemont és paral·lela a l’enginy demostrat per executar el referèndum de l’1-O: urnes, paperetes, complicitat, etc. El missatge que ara ha rebut el món és clar: “Pensava declarar la independència avui perquè aquest era el meu compromís. Però m’heu reclamat des de tots els racons del món que, abans que res, dialogués. D’acord, ho retardo uns dies. Jo us he escoltat. Ara aconseguiu que Espanya -govern, oposició, forces socials, etc.- s’assegui amb mi per parlar d’allò que els catalans pretenem fer. Aquí us espero”. L’acte ha tingut conseqüències. La primera notícia que encapçalava la web de la BBC abans-d’ahir era “ Madrid scorns Catalan leader’s move ” (més o menys, “Madrid menysprea l’oferta del líder català”). Les reaccions seran, a partir d’ara, d’aquest estil. Els que no volen parlar són ells. I el món ha de saber-ho.

Si durant els propers dies no hi ha moviments, el president Puigdemont haurà de proclamar la independència. I aquesta vegada l’opinió internacional no parlarà de dos entossudits que no van voler parlar. Catalunya haurà esdevingut independent perquè Espanya l’ha forçada a ser-ho. S’haurà aconseguit explicar al món, en uns dies o setmanes, allò que molts de nosaltres portem tres segles intentant explicar. I que, malgrat tot, molts catalans encara no volen entendre.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF