Publicitat
Publicitat

El perquè dels salaris baixos

Les notícies apunten a una recuperació econòmica. No hi ha dubte: l’economia espanyola està creixent de manera forta -més que la de la resta d’Europa-. No està justificat treure pit. Creixem més perquè anem endarrerits. De la mateixa manera que ho fa aquell que s’ha trencat una cama. Quan es va recuperant fa avenços molt més importants que no pas l’individu que ja camina normalment. La gent que ja treballa no nota la millora econòmica perquè, precisament, estem de recuperació. I en aquest cas vol dir, abans de tot, incorporar al mercat de treball aquells que estan aturats.

Del que dic se’n podria desprendre que arribarà un moment en què la gent que no està a l’atur notarà millores sensibles. Permetin que ho dubti. Tendeixo a pensar que els aturats s’estan incorporant a un mercat de treball altament ineficient que continuarà amb to gris durant molts anys. Mala feina i mals salaris. Per què?

Per trobar explicació al que està succeint hem de retrocedir als períodes anteriors a la crisi. I és que, ja llavors, el nostre sistema productiu era nefast. El que succeïa és que tot estava amagat sota una gran bombolla financero-immobiliària de dimensions descomunals -es gastava més del que es produïa gràcies a l’endeutament-. És tan desencertat pagar-li ara només mil euros a algú que fa una feina que mereixeria millor retribució, com ho era l’any 2007 pagar set mil euros a aquell que només feia de paleta. Amb això vull dir que el nostre sistema laboral està, com tots, lligat a un model productiu. I el nostre model productiu era aberrant el 2007. I, lamento donar-los una mala notícia: la crisi no ha servit per fer canvis substancials.

En general, el que s’ha produït aquests darrers anys ha estat una devaluació emmascarada. Érem altament improductius i la manera de canviar la situació no ha consistit a augmentar la productivitat. Com que, per contra, no podem devaluar la moneda, el que s’ha fet és devaluar els salaris i, en conseqüència, els preus. Tot és més barat perquè tothom guanya menys.

Per què dic que la situació s’allargarà? Catalunya té un problema estructural de productivitat. I entenguem per productivitat no pas la feina realitzada, sinó la quantitat de producte elaborat per hora (en una fàbrica parlarem de peces, en una empresa de serveis potser es tracta de nombre de clients atesos). Amb l’excepció de les multinacionals que apliquen mètodes i procediments avançats, a Catalunya es treballa de manera molt ineficaç. Com a conseqüència, es produeix poc per càpita. Això és així des de fa decennis -per això ara el nostre atur s’aproxima més al d’Espanya que no pas al de França-. El preu que havíem de pagar per sortir de la crisi era que els productes i serveis fets pel país esdevinguessin més barats. Simplificant-ho molt: imaginin un individu que produeix un producte determinat cada hora. Un producte que costa X euros de fabricar. Si volem reduir sensiblement aquest cost (perquè, altrament, ningú el comprarà), només hi ha dues alternatives: o l’individu en qüestió produeix més d’una unitat de producte per hora treballada, o li reduïm el sou de manera significativa. Tots aquest darrers anys, el nostre sistema productiu ha apostat per la segona solució. Era el més previsible, i aquest columnista així ho ha deixat dit per escrit diversos cops.

La sortida escollida era predicible per un fet que diferencia el país d’avui de la Catalunya de la Revolució Industrial: el nostre país no creu en la tecnologia intensiva aplicada a la producció -que inclou mètodes i procediments moderns-. Ens limitem -com succeeix en molts països subdesenvolupats- a la utilització de maquinetes per amortir el tedi (mòbils, tauletes, etc.). Salvant honroses excepcions, el nostre entrellat productiu empresarial no opta per invertir en tecnologia. Ni els treballadors a utilitzar-la. Perquè ningú hi creu. S’ha escollit treballar com els burros: treure’s la feina a base d’esforç hores/home, però sense pensar en com fer-ho òptimament. Observin, si no, la mida de les nostres TIC (empreses de tecnologies de la informació). I els preus que, per als seus serveis, les empreses catalanes estan disposades a pagar. I comparin-ho tot amb el que es gasta en altres països. És un fenomen que ve de lluny, s’ha acumulat i que ara es destapa amb efectes dramàtics.

Hem aconseguit un país barat, de serveis mediocres. Que està perillosament entrampat. L’empleat treballa poc i malament perquè l’empresari li paga un salari insuficient. I l’empresari paga un salari insuficient perquè l’empleat treballa poc i malament. Estem davant d’una situació coneguda com a abraçada mortal.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT