Publicitat
Publicitat

Un examen prou complicat de mitjanit

El Barça juga l'anada de la Supercopa al camp de l'Atlètic de Madrid (23 h)

El Barça sembla destinat a no poder descansar mai. Pocs dies després de golejar el Llevant, l'equip de Gerardo Martino vola cap a Madrid per jugar el partit d'anada de la Supercopa d'Espanya. Malgrat la bona imatge oferta en el debut a la Lliga, el partit del Vicente Calderón és un termòmetre més fiable per valorar el veritable estat d'un equip que durant els pròxims mesos serà sotmès a judicis populars uns dos cops per setmana. Si guanya, serà considerat el millor equip del món. Si punxa, viurà una fi de cicle.

Martino, sense temps per pair la golejada al Llevant, afronta un duel perillós pel potencial del rival i per la importància del partit: una final en dos actes contra un Atlètic de Madrid que ha redescobert gràcies a Diego Simeone el gust dels èxits i els trofeus. Reclamant protagonisme en una Lliga amb dos actors principals, l'equip del Vicente Calderón ha guanyat un munt de títols en els últims anys (dues Europa League, dues Supercopes d'Europa, 1 Copa del Rei...), fent baixar de passada els fums al Madrid el dia que va guanyar la Copa a casa seva. L'Atlètic s'ha convertit en un reflex de la personalitat del seu tècnic: un equip valent, dur, lluitador, un punt agressiu però que no firma mai un empat com a vàlid. Un equip que malgrat haver perdut Falcao, ha enrolat a la seva causa David Villa i té els fonaments ben posats.

Per al Barça, el duel no és senzill. Martino tot just comença, però amb criteri treballa sobre la base de l'estructura que ha trobat. Hi aplica certs retocs, com la defensa dels córners, la gestió dels minuts o la manera d'escalfar a la banda, però Martino encara té feina per fer. Simeone, en canvi, ja fa temps que s'ha guanyat el crèdit amb un equip que va guanyar a Sevilla per començar la Lliga, però no derrota el Barça des de l'any 2010.

Martino coneix prou bé Simeone. Simeone coneix prou bé Martino. Van coincidir com a jugadors ja el 1987, quan el Newell's Old Boys de Martino, que seria campió, va golejar per 1-5 el Vélez Sarsfield, on un jove Simeone jugava el seu primer any a Primera. I Simeone, ja d'entrada, va fingir una agressió que va significar la targeta vermella per a l'actual tècnic del Barça. Simeone és tot passió, però també és dels que farà el que calgui per guanyar. Martino, per sort, ho sap prou bé.

Martino ja ha reconegut que farà rotacions sempre, buscant apostar pels homes més en forma, però pensant també en el futur. Després de descansar contra el Llevant, doncs, homes com Iniesta, Jordi Alba i Neymar poden formar part de l'equip inicial. La presència d'Iniesta sembla una aposta segura, un fet que envia Cesc a la banqueta. Neymar, en canvi, ha viscut un estiu intens i és el noi nou a la classe. Martino en principi podrà fer jugar Alves, amb problemes per un cop al turmell, però perd Adriano.

Un rival optimista

El tècnic de Rosario ha estudiat molt un rival que espera sense por rebre una bona versió del Barça. Martino sap que la clau d'aquest projecte serà saber mantenir la competitivitat durant llargs períodes de temps, tant dins del calendari com dins dels 90 minuts. L'Atlètic arriba al matx sense baixes, ja que recupera el sancionat Tiago, en un duel que tindrà una de les seves claus al mig del camp, on l'Atlètic mossegarà fort per intentar que el Barça no jugui prop de la porteria del belga Thibaut Courtois. L'equip madrileny aposta per un joc agressiu que busca la recuperació i colpejar amb velocitat, amb Diego Costa com un dels puntals ofensius. L'altre és un David Villa que es retrobarà amb el seu anterior equip amb una tasca prou complicada: fer els gols que la temporada passada feia Falcao.

I tot, en un partit que acabarà a tres quarts d'una de la matinada. El Barça ja ha viscut horaris estranys les últimes temporades, com el dia del partit del gaspatxo, en què va debutar Ronaldinho, o la Supercopa contra el Madrid, en què Mourinho va posar el dit a l'ull a Vilanova quan ja havia passat mitjanit. Però el que un cop va ser un fet anormal, ara ja sembla una tradició a un futbol, l'espanyol, que pot presumir de jugadors fantàstics, però als despatxos segueix sorprenent per les seves estranyes decisions. Com fer jugar finals en un horari en què els nens somien a ser futbolistes, però no els miren per la TV.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF