Publicitat
Publicitat

La unitat indissoluble

“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Aquest és el redactat literal de l’article segon de la Constitució espanyola, configurat per prohoms de tanta prosàpia com Manuel Fraga Iribarne, al cel sia, o Miquel Roca i Junyent, que últimament es dedica a defensar així com pot alguna infanta en problemes. En tot cas, el concepte queda molt clar: Espanya és un fet indissoluble i indivisible, no fos cas que ens en quedés cap dubte.

Tot i així, al cap d’unes quantes dècades, es veu que el mandat constitucional no queda igual de clar ni per a les formacions polítiques que figura que el defensen a peu i a cavall. En efecte, PP, PSOE i Ciutadans (uns que passaven per allà) discrepen entre ells sobre com d’indissoluble i d’indivisible ha de ser Espanya, que du camí de convertir-se en un moble difícil d’exhibir (surt massa car) però també difícil d’ocultar (és massa voluminós).

Què podem fer amb Espanya? Es veu que aquest dimarts en varen parlar llargament el president Carles Puigdemont i el sempitern aspirant a la presidència espanyola Pedro Sánchez, i es veu també que varen arribar a la conclusió que uns discuteixen la famosa indissolubilitat d’Espanya, mentre que d’altres n’estan plenament convençuts, fins al punt de comprometre en aquest punt possibles pactes de govern que ara mateix serien necessaris per tirar endavant. És a dir, o desencallem el tema o no ens en sortim de cap manera.

I per desencallar el tema, la condició seria un referèndum que, precisament, per la seva pròpia proposta, posa en qüestió l’article segon de la Constitució espanyola. Una cosa és el dret a decidir, així en general, i una altra de molt diferent una votació que pugui suggerir una autoexpulsió de Catalunya de la indissoluble i indivisible Espanya.

Espanya, Espanya, mil vegades Espanya. Sembla que la política espanyola s’ha encallat en una qüestió, i és a veure quin partit defensa més i millor l’article segon de la Constitució.

Humilment, jo no en tinc cap dubte: el defensor més granític de la indivisible unitat de la Nació espanyola és el PP, llàstima que sigui un partit corcat per la corrupció de dalt a baix. Pedro Sánchez, després de trobar-se amb el president Puigdemont, assevera que no pot compartir el projecte d’un referèndum d’autodeterminació perquè és il·legal i unilateral. En efecte, les posicions polítiques són unilaterals, però mai es poden considerar il·legals. Excepte que siguis ciutadà d’una Nació (en majúscules) indissoluble i indivisible. Potser és que el PSOE (amb el PSC al darrere) s’assembla massa al PP i a Ciutadans. Indivisibles i indissolubles tots ells.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF