Publicitat
Publicitat

Atacar des de la pissarra o atacar des del talent

L’Atlètic treu suc de la connexió entre Courtois i Raúl García, i el Barça s’ofusca sense desengabiar Messi

Va ser incapaç d’atacar amb criteri i fluïdesa. Ni les vides extres -com a mínim, tres- que va regalar-li l’Atlètic de Madrid, amb pals i ocasions fallades, el van ajudar a il·luminar el seu manual ofensiu i desmuntar la impecable organització defensiva dels matalassers. El Barça es va encallar al Calderón i va treure del calaix la pitjor versió d’ell mateix. La que es desespera. La que es frustra. La que es precipita. La que s’obsessiona a trobar Messi el dia que menys fa per buscar-lo. La que intenta compensar amb orgull i talent individual la falta de solucions tàctiques en atac estàtic.

L’Atlètic de Madrid va derrotar merescudament un Barça desorientat en atac i vergonyosament desorganitzat en defensa. Ni les jugades el van salvar, ahir. Diego Simeone va aconseguir que no hi hagués lluita d’idees futbolístiques i que s’imposés una única manera de fer, la seva. I en aquest context d’intensitat, de cobertures, d’interpretar espais, de joc directe i màxim compromís defensiu, el Barça es va quedar sense resposta. Sense Messi. Sense gol.

La primera dinàmica

El partit va començar amb un intent d’engany tàctic de Martino, que va voler amagar l’estratègia que havia dissenyat per a la remuntada. Va sortir com a l’anada, però, tres minuts més tard, va situar Iniesta per dins amb Xavi, Neymar a l’esquerra i Cesc i Messi repartint-se la punta i la banda dreta. Va ser un embús pel centre, un joc estrany de centrades d’Alves. Simeone, molt més directe, va deixar clar des del començament que suavitzaria l’absència de Diego Costa amb Raúl García. Però no ho va fer buscant una referència a dalt, sinó una de lateral, com havia intentat en Lliga al Camp Nou amb el davanter escorat a la banda dreta.

L’aposta local, treballadíssima, va ser clara i efectiva: joc directe sobre Raúl García, especialment des de Courtois però també a través de Juanfran, perquè el navarrès pentinés i activés el desmarcatge a l’espai d’Adrián o Villa. Així va néixer l’1-0 i fins a tres ocasions més que haurien pogut eliminar el Barça abans del minut 18. El van deixar viu, però el van espantar. Molt. Massa.

Durant el primer temps el Barça no va agafar les regnes del partit. Va sentir-se vulnerable, va tremolar, va dubtar. Neymar era qui millor es movia en aquest escenari de caos i individualitats, i l’equip, sobretot Pinto, ho va interpretar com una possible solució. La sortida d’emergència. El Barça va jugar en llarg sobre ell, va estirar-se encara més, mai va tenir la pilota.

Era el que volia Simeone, que, al descans i després del desgast poc premiat dels seus homes, va jugar-s’ho tot a la carta del replegament i el contraatac. I li va sortir bé, perquè el Barça seguia sense trobar els camins d’atac, obsessionat a allunyar Messi del centre per trobar-lo millor des de la dreta. La sortida d’Alexis hauria pogut obrir el camp, però Martino el va situar entre centrals, destapant les seves cartes. Potser l’única que havia preparat: esperar que Messi inventés alguna cosa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF