Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La matança química de Síria

Dimecres al vespre els informatius mostraven les imatges que arribaven des de Síria de l'aparent atac químic que ha patit la població de Damasc. Com deien a TV3, podria ser la pitjor matança amb armes químiques des que Hussein va gasejar els kurds el 1988. Costa d'entendre, però, el nul o escàs èmfasi que els presentadors dels informatius posaven a advertir de la cruesa de les imatges. Al TN vespre , Ramon Pellicer incloïa en el donapàs que l'atac havia comportat cadàvers d'homes, dones i nens. Però no va advertir que veuríem imatges tan feridores (nens agonitzant, gent patint convulsions). El vídeo sí que va tenir la prevenció de tapar els rostres dels cadàvers de nens. I comparant-ho amb la resta d'informatius, a TV3 van limitar molt l'exposició d'infants morts i, sobretot, escenes de drama directament dirigits a càmera. La informació estava molt ben contextualitzada. Poca descripció i dades rellevants. Després, però, una crònica complementària hi posava una poètica sobrera mostrant més morts: "La mort s'ha abatut sobre Damasc. Una mort silenciosa, invisible, sense rastres. Una mort monstruosa". Ni a Pedro Piqueras li hauria quedat igual. A Telecinco van arrencar amb les imatges dels morts a Síria. Vam passar del Pasapalabra a l'atac químic només amb uns quants anuncis pel mig. Ni advertència ni entradeta que permetés intuir el que veuríem. La selecció de morts eren gairebé tot criatures amb el rostre sense pixel·lar. Potser volien sensibilitzar de la dimensió de la catàstrofe. Però conscienciar a partir de l'impacte més cru és, també, una forma de sensacionalisme. A Cuatro i a La Sexta van incloure el clam desesperat d'un metge, plorant horroritzat. A la Sexta també van ensenyar un pare desencaixat, mostrant el cadàver del seu nen a la càmera i preguntant si era un terrorista. La veu en off explicava que als nens morts " los cubren con bloques de hielo para evitar la descomposición ". A Cuatro dijous al migdia destacaven que els crits que sentíem eren "los gritos de una madre " i reiteraven les imatges amb una descripció òbvia: " Macabra hilera que no parece tener fin ". És difícil establir la línia que ha de separar la informació necessària de la realitat més devastadora. És complicat marcar els paràmetres entre explicar el que passa i detallar el drama. Però el que sí que és fàcil és, a l'hora de televisar l'horror i la crueltat, advertir-la i assenyalar-la com a tal. No només per sensibilitzar sinó per no córrer el risc d'acostumar-nos-hi com qui veu una pel·lícula.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF