La màquina de sexualitzar criatures
En la penúltima gala del programa Got talent de Telecinco van aparèixer un grupet de nenes d’entre sis i vuit anys ballant davant del jurat que havia de valorar la seva actuació. El conjunt es deia Shameless i havien estat degudament ensinistrades per fer honor al nom. S’havien de comportar com si tinguessin poca vergonya. Anaven vestides amb roba llampant més pròpia d’adolescents exuberants: lluentons, imitacions de pell, teixits brillants i tops minúsculs. Anaven maquillades com correspondria a cantants adultes. Ulls pintats i llavis de color rosa fúcsia. Quan va arrencar la música totes elles van començar a fer moviments espasmòdics a l’estil de la Beyoncé. Contorsions de cintura molt pronunciades, moviments pelvians rítmics, agitacions del tors sincopades. Barrejaven la música moderna amb incursions de cançons de dibuixos animats. El jurat, des de la taula, es mostrava astorat per l’esplèndida exhibició d’aquella canalla de poc més d’un metre d’alçada.
L’actuació desprenia una actitud fortament sexualitzada, impròpia de nenes tan petites. No és estrany a la televisió. La gràcia que té que criatures molt petites s’exposin davant de les càmeres és que es comportin com si fossin persones adultes. I això és interpretat com un sinònim de talent.
Últimament s’ha estès el debat sobre si els pares fan bé d’exhibir els seus fills a les xarxes socials. En canvi, mostrar-los fent posturetes lascives a la televisió no genera polèmica. Si jutgem el que hem vist en molts programes (sobretot de Telecinco) tampoc sembla que estigui regulat.
Després de l’actuació, el jurat estava entusiasmat. Ningú volia disgustar-les. Però felicitant la seva exhibició es posava en valor de cara a la resta de l’audiència aquesta dèria de sexualitzar la canalla com una cosa positiva. Risto Mejide lloava el que acabava de veure: “Yo no podía despegar mi vista de Martina. [...] Y además así, todas vestiditas del Primark...” Edurne celebrava l’actitud descarada de la més petita de totes.
Costa d’entendre que uns pares desitgin veure les seves nenes de sis i vuit anys ballant com gogós de discoteca. També que els responsables d’un programa de tele vegin en aquest espectacle algun element bonic, divertit, exemplar i educatiu per a la canalla. Vist amb fredor, només es veuen nenes utilitzades com a objectes, víctimes d’una cultura que cada vegada atribueix comportaments sexuals a nenes més joves. Fa por. Jorge Javier Vázquez, astorat per l’actuació, va afirmar: “Me he olvidado que tenían seis y ocho años”. Doncs bé, justament aquest és el problema.
