Publicitat
Publicitat

L'estat, qüestionat

"No sou aquí per manar, sinó per administrar" (sentit a Falset)

Abans de la crisi de l'euro, la solvència de tots els estats que l'havien adoptat estava fora de dubte, i per solvència hem d'entendre no sols la capacitat per complir els seus compromisos, sinó també la de protegir els estalvis dels seus ciutadans. Considerem tres manifestacions d'aquella confiança. El deute públic era considerat completament segur, fins a l'extrem que així ho estipulaven a la pràctica les normes que regien la comptabilitat dels bancs (Basilea II); per aquest motiu tots compartien el mateix tipus d'interès: per increïble que sembli, fa només cinc anys el deute grec rendia el mateix que l'alemany. Pel que fa a qualsevol instrument d'estalvi emès per la banca, es considerava que no tenia risc perquè aquesta estava tutelada diligentment pel banc central de l'estat respectiu: si una cosa era respectada a l'Espanya d'abans de la crisi de l'euro era el Banc d'Espanya. Encara ara, el ministre de Guindos ens recorda que els dipòsits de fins a 100.000 euros són "sagrats" (insinuant involuntàriament que potser no ho són els que superin aquest valor).

Vista en perspectiva, aquella fe estava injustificada. Els estats de l'eurozona experimentaven dèficits públics i acumulaven deute en proporcions molt diverses; alguns disposaven d'economies sòlides, poblacions ben preparades i una organització tributària molt eficaç; d'altres ni tan sols tenien un cadastre que identifiqués els propietaris de les propietats urbanes; ¿com podíem considerar que el deute públic alemany era igual d'arriscat que el grec? Igual de sorprenent és que es tingués -a Espanya i a fora- fe en la banca espanyola mentre feia una aposta enormement arriscada pel sector immobiliari. Finalment, no deixa de sorprendre que consideréssim "sagrats" els dipòsits bancaris quan ni tan sols han estat mai garantits per l'Estat, sinó per un fons constituït pels mateixos bancs que estaven fent apostes arriscades i que era manifestament insuficient per fer front a un problema bancari que no fos anecdòtic, com reconeix la darrera memòria anual del fons espanyol: " Tras las medidas relacionadas con la reestructuración de Banco CAM, SA [...] el FGDEC no dispone de un fondo patrimonial no comprometido ".

La crisi de l'euro ha posat de manifest la irracionalitat d'aquella confiança: els tenidors de deute de l'estat grec han sofert una pèrdua -de moment- del 70% del seu valor (i des d'aleshores el deute espanyol i l'italià -per no parlar del grec- han de rendir molt més que l'alemany perquè algú s'avingui a invertir-hi els seus diners); els tenidors d'instruments financers emesos per una part de la banca espanyola -de moment només les preferents- perdran una part significativa del seu valor; els grans dipositants en la banca xipriota perdran molt i els petits han estat a punt de perdre una mica.

Parlem molt de les víctimes perquè es manifesten públicament i perquè ens hi sentim identificats, parlem molt dels botxins (la troica , Merkel, etc.) perquè ens atemoreixen i perquè ens repugna que hagin substituït els poders nacionals (cosa que a Itàlia i a Portugal han fet de manera gairebé explícita), però parlem molt poc dels estats, eclipsats i impotents per defensar els seus ciutadans. En parlem poc, però el que els està passant és extraordinàriament important; perquè han perdut el seu prestigi, perquè el prestigi perdut és molt difícil de recuperar i perquè l'estat no és res sense prestigi.

És bo o dolent aquest fenomen? A curt termini és sens dubte dolent, perquè l'economia necessita la confiança. Merkel i els seus confien que a mitjà termini el sacrifici valdrà la pena perquè els estats i la banca meridionals es veuran obligats a disciplinar-se i presentar uns comptes sanejats per tal que algú torni a confiar en ells. El temps dirà si aquest optimisme està justificat; de moment, el que demanen la premsa i els indignats d'aquestes latituds és justament el contrari, que tornin a endeutar-se de valent.

Però si des del punt de vista econòmic les implicacions són grans, des del punt de vista polític són transcendentals, i enlloc és possible percebre-ho millor que des de Catalunya. Mai la nostra història ha estat autònoma del context europeu, i si ara ha eclosionat un independentisme creïble és perquè, de sobte, l'estat espanyol ja no se'ns apareix com un poder irresistible sinó com el que sempre ha estat: un mal administrador dels nostres impostos, i, per cert, poc disposat a esmenar-se.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF