Publicitat
Publicitat

Un paisatge espatllat per no res

Bagheria és una població dels afores de Palerm on, al segle XVIII, els nobles de la ciutat van decidir establir unes sumptuoses vil·les d'estiu: aleshores només els pins i les roques les separaven del blau del mar. No cal dir que avui, i després d'una bombolla turística immobiliària com la que ha sofert qualsevol país banyat pel Mediterrani, Bagheria són autopistes de quatre carrils, corrupció municipal i blocs de pisos amuntegats entre les roques. Era el poble on estiuejava de petita Dacia Maraini (Fiesole, 1936), una de les dones de lletres més respectades a Itàlia, novel·lista i poeta que ha volgut concentrar en aquest volumet autobiogràfic els records d'infantesa que la van assaltar quan, de gran, va decidir visitar l'escenari on havia passat els estius que no s'acaben mai. Les olors i els colors engeguen la màquina de records: la combinació dels més paradisíacs amb d'altres que no ho són gens, com la constatació de l'arrelament quasi indestructible de la màfia a Sicília, o la incomoditat que li genera el comportament cruel i injust dels avantpassats, converteix la lectura en una experiència semblant a la de beure's la primera orxata de l'estiu: hi ha dolçor, però al final també hi ha un punt amarg.

Un element és clau per entendre la particularitat del llibre: la família de Maraini va arribar a les costes de Sicília el 1947 provinent d'un camp de presoners de guerra del Japó, on havia passat molta gana. "És la carència el que fa galopar els sentits i trotar la fantasia", recorda l'autora. És també el que la va dotar d'una mirada especial que li permetria escriure, anys després, la frase que hem robat per titular la crítica: "El paisatge espatllat per no res", on el "per no res" ressona especialment. Perquè el llibre també és un aixecament d'acta de la destrucció d'una societat que s'ha revelat incapaç de respectar unes normes mínimes de convivència i que ha preferit fagocitar-se a si mateixa. Dels temps falsament esplendorosos en queden els quadres que es van fer pintar els avantpassats, que són foscos i sinistres, penjats a les parets de l'antiga vil·la com fantasmes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF