Publicitat
Publicitat

Meditacions sobre l'Any Espriu

Hi ha, fonamentalment, dos tipus de poetes. Aquells que esmolen l'ofici en cenacles formats bàsicament per col·legues i aquells altres que saben transcendir les fronteres invisibles de la seua pròpia condició. Els primers poden arribar a ser prestigiosos, però només els segons són populars. No seré jo qui negarà l'atractiu dels poetes secrets -els poetes de contuberni i catacumba- però és molt bonic veure com els versos d'aquells autors estimats pel públic van de boca en boca, i adquireixen sorprenents virtualitats terapèutiques.

Salvador Espriu no estava potser destinat a ser un poeta realment popular, com ho van ser Miquel Martí i Pol o Vicent Andrés Estellés, per exemple. Els seus versos són de vegades hermètics, la seua dicció és sovint culta i complexa. Però Espriu va viure en un temps en què hi havia urgències històriques que van propiciar l'efecte pòdium. L'oportuna publicació de títols com La pell de brau i l'immens efecte divulgatiu de les versions musicades per Raimon van adornar la seua figura amb els vímets de poeta nacional que ja no es va treure mai.

Molt aviat, doncs, Salvador Espriu va deixar de ser el poeta de les imatges bíbliques que estimava Egipte i es va convertir en un tòtem que servia a les necessitats de la política antifranquista. Una divagació biogràfica aclarirà potser -o enfosquirà amb elegància- com s'insereix un emblema d'aquest tipus en el cor d'un adolescent. I si un poeta es guanya el cor d'un adolescent ja té un lector per a tota la vida.

Tenia jo tot just divuit anys i els meus ídols eren Raimon, Bob Dylan i Leonard Cohen. El poc que sabia de la poesia catalana ho havia escoltat en les cançons del primer. És lògic: ja era major d'edat però mai, a escola, m'havien ensenyat la meua llengua ni m'havien donat a llegir els seus escriptors. Llavors els cantautors feien, almenys al País Valencià, una funció social que suplia alhora l'ensenyament, els mitjans de comunicació i el púlpit, tot plegat en mans estrangeres.

Al meu poble s'organitzava llavors -corria l'any 1983- un Festival de la Cançó. Amb uns amics vam formar un grup -Tramuntana- per a poder presentar-nos-hi. Jo vaig ser l'encarregat de preparar les dues cançons que calien. N'hi hauria una d'original i una altra de basada en un poema d'Espriu.

Escoltàvem -sentíem- llavors Raimon compulsivament. La generació anterior havia escombrat el franquisme amb ell. Nosaltres ens sentíem impel·lits a utilitzar els versos vells de March i els versos nous d'Espriu en boca del cantant de la veu huracànica per a vindicar les potencialitats d'una llengua maltractada, perseguida, tot just despenalitzada. Entre les cançons que el de Xàtiva havia musicat espigolant en els llibres d'Espriu hi havia Inici de càntic en el temple . A mi em semblava, però, que l'amic Raimon -i ja em perdonarà!- no acabava d'aconseguir amb el poeta de Santa Coloma de Farners els prodigis harmònics que li suggerien els decasíl·labs torturats d'Ausiàs March (i que culminaria, molt anys després, en el conjunt de versions esplèndides aplegades en Cançons de mai , 1997). L'enèrgica lírica d'Inici de càntic en el temple es resolia, en boca de Raimon, en una versió que no estava a l'altura de la seua prodigiosa llegenda eòlica. Al capdavall, sospitava que amb el creador d'Al vent passava un poc com amb Bob Dylan, a qui moltes versions alienes de les cançons pròpies feien aflorar belleses harmòniques toscament ocultes en l'original. Modestament, vaig compondre una nova música per al poema espriuà. El resultat em va satisfer: havia millorat Raimon! Com que l'ambició i l'atreviment de la joventut són inabastables, vam assajar la nova música i ens vam presentar al concurs. Vam guanyar, per cert, un premi a la millor lletra... per la primera composició -l'original- presentada.

Sempre he servat, però, l'adhesió emocional cap a aquells versos d'Espriu, les seues imatges entre sagrades i ingènuament polítiques ("Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes"), la seua actitud de reservori moral ("Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa"), la seua emotiva crida a l'acció revoltant ("Ara digueu: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble").

Sí, és privilegi dels poetes -dels grans poetes- inserir-se en un plec de l'ànima dels seus lectors. És així com aquests se'n fan incondicionals. És així com s'ha d'encarar el centenari de l'home senzill que va saber convertir-se en portaveu de tots nosaltres.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF