Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Els motoristes que no es volien posar casc

El segrest d'una família francesa al nord del Camerun per part d'un grup terrorista nigerià ha disparat les alarmes sobre la seguretat dels europeus, especialment els francesos, a tota la regió del Sahel, amb la certesa que la guerra de Mali no és una guerra local, una guerra limitada al territori d'aquest país, sinó una guerra que transcendeix aquest espai i afecta els set països fronterers amb Mali, però que, fins i tot més enllà d'aquestes fronteres, la inestabilitat s'estén cap a l'est en direcció a Líbia, el Txad, el Sudan i, una mica més al sud, fins a Nigèria. A partir d'aquesta setmana caldrà incloure el Camerun a la llista, fins ara un país on els estrangers, com és el cas de la família francesa segrestada, podien visitar amb tota tranquil·litat un parc natural i passar la nit en uns bungalous construïts en plena natura.

Només cal obrir el mapa i observar l'espai que ocupen dins del continent aquests països citats per fer-se una idea de la dimensió que està agafant a l'Àfrica el problema dels grups armats que actuen fora del control dels estats, sigui amb la bandera del terrorisme i la guerra santa, sigui simplement per bandolerisme, o sigui per una combinació dels dos elements, ja que el bandolerisme i el fonamentalisme són sempre cosins germans i s'acostumen a alimentar de les zones grises dels estats, on regna la pobresa, la corrupció i la desesperança. Avui la revolució dels pàries de la terra no disposa de programa ni de lideratge com passava durant la Guerra Freda, però el malestar i els desequilibris no són menors que aleshores. De fet, hi ha una correspondència entre la manca de visió política per part dels països desenvolupats, i la manca de visió dels grups que combaten aquests desequilibris. A la barbàrie que significa l'egoisme i l'explotació dels recursos dels països pobres per part dels països rics, s'hi correspon, com si fos una maledicció mefistofèlica, la barbàrie de la revolta, una ràbia que colpeja a cegues, talment la cua d'un animal prehistòric atrapat per la seva pròpia imatge reflectida al mirall.

Potser algú es va pensar que amb el final de la Guerra Freda ja s'havia acabat el combat per millorar el món i escurçar les distàncies entre països rics i pobres. I que la llibertat de l'economia en el món global portaria la llibertat política i el benestar social a tota la humanitat, al final de la història. Doncs resulta que no ha estat així i que s'està acomplint una vegada més allò que deia Hannah Arendt, quan advertia que "sense una esfera pública que gaudeixi d'una garantia política, la llibertat no té un espai mundà on aparèixer". Per això, quan va començar la intervenció francesa a Mali, la pregunta era si després de la guerra hi hauria una oportunitat per a la política. O si la guerra era només una qüestió d'interessos, tal com va dir un diputat alemany quan li van preguntar per què Alemanya no ajudava els francesos i va contestar que els alemanys no tenien cap mina d'urani per defensar.

Terroristes en motocicleta

Ara el segrest de la família Moulin-Fournier s'ha presentat com un fet relacionat directament amb aquesta guerra i s'intenta explicar com un atac més en la dinàmica de la guerra global en contra del terrorisme que es va empatollar Bush. Tothom sap, però, que la cosa és molt més complexa i que és urgent començar a filar compromisos globals en aquestes regions del món on les zones grises s'escampen com una taca, i cada vegada són més els milions de persones atrapades per la violència, la misèria i la pobresa.

Probablement, els segrestadors de la família francesa siguin del grup Ansaru, una escissió de Boko Haram que pretén la internacionalització de la jihad. Del grup Boko Haram n'hem parlat en alguna altra ocasió en aquestes pàgines. Aquesta vegada hi ha un detall que ens convida a fixar-nos en el que passava alguns anys abans de la guerra de Mali. Són les motos que pilotaven els segrestadors. Abans que passés a la clandestinitat i al terrorisme l'any 2009, Boko Haram era una secta, un grup religiós fonamentalista establert a Mediuguri, amb la seva mesquita i l'escola alcorànica. El dirigia un tal Mohammad Yusuf, un home que no només renegava en contra d'Occident, sinó que també ho feia en contra dels polítics del país, l'exèrcit i la policia, acusant-los de corruptes i despietats i de mantenir en la pobresa la gent, en un estat on el 83% dels joves són illetrats. I va ser en aquest xup-xup de la marginació i la violència (Human Rights parla dels serveis públics nigerians com d'una "empresa criminal") on s'espessia Boko Haram, i on l'any 2009 hi va haver un funeral massiu d'uns seguidors que havien mort en un accident de trànsit. Desenes de motoristes seguien el seguici. La policia va començar a fer detencions als que no duien casc -les seves creences els ho impedeixen- i la cosa va degenerar en una massacre, amb la policia disparant en contra de la gent indefensa. Yusuf va respondre amb un aixecament popular que va acabar amb una gran repressió, l'execució extrajudicial del mateix Yusuf i més de 800 persones mortes. A partir d'aquell moment, el grup va passar a la clandestinitat i una de les seves branques, Ansaru, va decidir abraçar la jihad internacional. Des d'aleshores els atemptats se succeeixen i arriben fins i tot a la capital. Hi ha hagut alguns moments en què la policia ha decidit prohibir les motos perquè s'havien convertit en la principal cavalcadura dels terroristes. La cavalleria civil de la qual els va descavalcar la policia a trets l'any 2009, però que, de tant en tant, reapareix convertida en una arma de guerra; la cavalcadura que ara ha permès als soldats de la guerra santa internar-se fins al Camerun i atrapar la família francesa.

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF