Publicitat
Publicitat

FOT-LI, POU

El record

Una mil·lèsima de segon després del gol de Ronald Koeman es va aixecar del sofà com impulsat per una molla, els seus ulls ja feia estona que suaven (de fet des que l'àrbitre havia xiulat la falta) i el primer record, intens, punyent, dolorós, va ser innegociable: el pare.

El pare no havia pogut veure mai el Barça aixecant una Copa d'Europa, el pare havia hagut de patir la condemna d'una competició maleïda (l'espina dels pals de Berna la va dur clavada tota la vida), el pare es va haver d'empassar cinc victòries consecutives del Reial Madrid de Franco i Di Stéfano, el pare, com tots els culers de la seva generació, havia estat una víctima constant de la frustració, el pare es va morir d'un càncer de pulmó i poc abans de plegar veles va prometre que deixaria de fumar (era molt de la broma) i va exigir que l'enterressin al cementiri de les Corts per poder sentir la gent cantant els gols del Barça, no se'n volia perdre cap ni un (això ho deia molt seriosament).

Mentre anava caminant com un zombi cap a la nevera a buscar l'ampolla de cava, ja plorava molt. Des de fora algun ignorant hauria pogut pensar que quina exageració tantes llàgrimes per un partit de futbol, per una falta ben xutada, per una simple copa amb les orelles grosses. Però no, el gol de Ronald Koeman havia provocat a casa seva una explosió d'alegria inèdita però també havia desencadenat un torrent d'emocions que no tenien res a veure amb el futbol. Tenien a veure amb la memòria, amb l'enyorança, amb la pèrdua, amb la sensació d'injustícia per una mort prematura.

De cop i volta es van fer presents les converses caminant cap al camp de les Corts, els moments de dificultats econòmiques, les baralles a taula els dies de partit si el dinar no se servia a l'hora que tocava, les esbroncades si les notes no eren bones, les discussions aferrissades amb els veïns de la graderia, els cigarrets letals sempre penjant dels seus llavis, petites imatges, a vegades borroses, a vegades molt clares, d'una vida (massa curta) compartida. El Barça com a part fonamental de la identitat del seu pare estimat i el gol de Koeman a Wembley com a excusa per homenatjar-lo. I amb l'ampolla de cava ja a la mà, la constatació que aquella alegria immensa només podia ser incompleta perquè no la podria compartir amb ell, amb l'home que li havia transmès la passió per l'esport i per uns colors. Amb el seu pare.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 27/11/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT