Publicitat
Publicitat

De jugadors forasters i altres anacronismes

Un nord-americà que vol ser albanès i acaba obtenint la nacionalitat de la República del Congo. Això només passa en àmbits com el bàsquet. L'operació, tan legal que no admet cap retret, ha reobert un debat que aquí es va encetar amb Clifford Luyk, Wayne Brabender i Chicho Sibilio.

Als nacionalitzats els passa com als mercenaris, que tan sols són benvinguts quan un els té al mateix bàndol, lluitant contra l'enemic. A Madrid critiquen l'adulteri que s'ha comès amb Judson Wallace i, en canvi, no es pregunten si és lícit que Nikola Mirotic obtingués la nacionalitat espanyola per la carta de naturalesa, atorgada discrecionalment a través d'un reial decret. És més, mentre critiquen la gestió del Barça Regal, pregunten si ells poden fer el mateix amb Jaycee Carroll.

El cas de Serge Ibaka, que juga l'Eurobàsquet amb Espanya quan hauria que competir a l'Afrobàsquet amb el Congo, és diferent. El pivot no rep cap crítica perquè juga als Oklahoma City Thunder. Si de la nacionalització d'"Ikea", com el va batejar per error el ministre José Blanco, se n'hagués beneficiat el Reial Madrid o el Barça, els crits se sentirien fins i tot a Brazzaville, la ciutat que el va veure néixer a ell i als seus 17 germans.

La tendència és ja imparable. Gairebé el 20% dels jugadors que competiran a la Lliga ACB seran inscrits amb un passaport diferent del que tenien quan van néixer i 15 professionals d'aquest Eurobàsquet estan defensant els interessos d'un país que no és el mateix que animaven quan anaven al col·legi.

Els aficionats acullen amb els braços oberts els nouvinguts, ja que aquests no són dels que demanen almoina, sinó dels que t'ajuden a guanyar medalles. En alguns països fan broma amb les incorporacions. A Macedònia, per exemple, juguen a buscar noms exòtics a Bo McCalebb, un passatemps més divertit que preguntar-se quin sentit té tenir jugadors que fins i tot necessiten intèrpret per entendre les instruccions de l'entrenador.

Alguns qüestionen ara si cal deixar participar nacionalitzats amb les seleccions. Opinen que, amb tants forasters, es desvirtua el sentit de la competició, motiu pel qual FIBA Europa va posar el límit d'un jugador per equip. Com sempre que ningú és capaç de trobar una resposta, el problema és que la pregunta no està ben formulada. Trontolla.

Oblidem-nos de debatre si les seleccions han de jugar amb nacionalitzats. Agafem aire, siguem valents i preguntem-nos si, en un món que cada vegada té menys fronteres, té sentit seguir organitzant campionats de seleccions.