Publicitat
Publicitat

LA LESIÓ DE PUYOL

Fa gairebé tres mesos que Puyol es va lesionar, però l'equip ha trobat com suplir-lo i segueix guanyant

El joc col·lectiu omple el buit del capità

Avui es compleixen 84 dies des que Carles Puyol va demanar el canvi en el descans del partit que enfrontava el Barça amb el Racing de Santander al Camp Nou. L'endemà, un comunicat mèdic del club va informar que patia una tendinopatia al vast extern del genoll esquerre, de la qual encara no s'ha recuperat. Les previsions insinuaven que podria reaparèixer després d'un mes de repòs, però les sensacions del futbolista indiquen que el dolor no es calma, la lesió persisteix i s'està posposant un retorn del qual se n'amaguen detalls mèdics.

Incògnites a banda, només les paraules de Guardiola en roda de premsa resolen alguns interrogants sobre què passa amb el capità del Barça. "Encara no està llest per tornar. Fa dues passes endavant i mitja enrere. No és una lesió senzilla, ja ho sabíem", ha explicat Guardiola en diverses ocasions. Però què és una tendinopatia? En l'argot mèdic és una manera de conjugar una inflamació dels tendons (tendinitis) amb un esquinç d'alguns teixits del tendó, i es produeix per desgast del jugador.

El problema amb els tendons és que hi ha poc marge d'intervenció mèdica i tot depèn de l'evolució i les sensacions del futbolista, que continuen sent de certa rigidesa articular i de dolor. "S'ha de tenir paciència", ha aconsellat el tècnic, i ha recalcat la necessitat de deixar tranquil el central blaugrana, de no pressionar-lo per forçar-ne la reaparició. Perquè més enllà de si el termini de recuperació s'està allargant més del compte o no, importa la persona que hi ha darrere el jugador. "Els serveis mèdics estan fent tot i més per recuperar-lo, però de vegades aquestes lesions es compliquen i el cos no va". I, de retruc, tampoc va el cap. Puyol està inquiet, perquè percep les urgències en l'alineació i voldria jugar. Voldria ajudar l'equip sobre la gespa i no pas des de la tribuna. I més en vigílies de quatre Barça-Madrid. El capità està treballant al màxim per arribar a temps per jugar la final de la Copa, però és poc probable; en canvi sí que potser arriba a temps per a les semifinals de la Champions.

Recanvis naturals i improvisats

Tot i que s'ignorava la gravetat de la lesió de Carles Puyol, ja des del primer dia se sabia que el Barça, amb la seva baixa, perdia molt més que un jugador. Perdia el referent darrere, l'ànima, la contundència, l'esperit. El capità, en definitiva. Però també hi havia plena confiança en la capacitat de tenir prou arguments futbolístics per suplir la seva baixa.

El Barça no és un sol jugador, és una suma d'esforços individuals que fan fort un bloc. I és aquest bloc -primer amb el reciclatge d'Abidal, després amb la presència de Milito, l'endarreriment de posició de Busquets i finalment amb la reconversió de Mascherano- el que ha continuat exhibint el seu potencial a través d'una intensa pressió, d'una atrevida defensa avançada, d'una sortida de pilota neta i d'un domini rotund de la possessió. La mateixa energia que brillava amb Carles Puyol sobre la gespa, segueix admirant sense ell.

Amb Éric Abidal l'equip ho va tenir més fàcil. I, de fet, va arribar a compenetrar-se igual de bé que amb Puyol, perquè el francès, per condicions físiques, per lectura de joc, era el recanvi més natural del capità i donava al col·lectiu la mateixa profunditat defensiva i velocitat i seguretat en el tall. Les seves actuacions van ser excel·lents, sobrat de confiança, fins que la brusca notícia del tumor al fetge li va frenar la progressió.

Va ser aleshores quan van venir els invents. Amb Milito lluny de la seva millor forma, més per falta de convicció i contundència que per un problema de cames, Guardiola va recórrer al reciclatge de Busquets per cobrir el forat en la posició de central. Una opció d'emergència, com ja va fer amb Touré en la temporada del triplet. En els últims partits, però, i davant l'evidència que Busquets pateix a camp obert i vol tenir més incidència en el joc culer al mig del camp, proper a la pilota i als creadors de joc -Xavi, Iniesta i Messi-, l'encarregat d'acompanyar Piqué ha estat Mascherano. L'aparent improvisació del cos tècnic al final del partit contra l'Almeria, amb el canvi de Milito per Pedro, posa les bases del que serà la solució al buit de Puyol. El Jefecito tancarà la defensa i Pedro l'obrirà, de manera que serà el primer a pressionar la sortida de joc rival.

Bons resultats sense Puyol

Fos quina fos la carta amb què jugués el Barça, els culers han mantingut els bons números sense el capità. Han encaixat vuit gols en 18 partits, o el que és el mateix: fan falta més 200 minuts perquè els de Guardiola rebin un gol, més bones estadístiques fins i tot que quan el 5 blaugrana ocupava l'eix de la defensa. I el balanç de resultats és gairebé idèntic que en la primera fase de la temporada, quan Puyol estava actiu amb l'equip: el Barça ha guanyat 14 partits, només n'ha perdut un (l'anada de Champions contra l'Arsenal a l'Emirates Stadium, per 2-1) i ha cedit dos empats en Lliga (1-1 contra l'Sporting de Gijón al Molinón i també 1-1 contra el Sevilla al Sánchez Pizjuán).

Fa la sensació que l'equip ha assumit la baixa del capità com un repte més dins la dinàmica guanyadora. Una pedra més en el camí, una motivació extra. La plantilla, lluny de fer un pas enrere i recular, insegura, ha fet un pas endavant i ha mantingut la convicció en el seu joc ofensiu. La línia d'atac ha pressionat tan amunt com el primer dia, empesa per un Pedro intensíssim, un Messi de rècord i un Villa adaptat. I, quan ha fet falta, també l'espurna de Bojan i les ganes d'agradar d'Afellay han contribuït a mantenir l'equip en el to adequat. Els migcampistes han aportat aquella fusió entre control de pilota i contenció defensiva que ha permès no perdre l'ordre i la distància entre línies. I l'explosió d'Adriano al lateral esquerre ha acabat d'arrodonir una defensa que ha hagut de suplir, amb doble esforç i més concentració en l'anticipació, l'empenta que li faltava sense Puyol.

Un Madrid-Barça sense Puyol?

El de demà serà el primer clàssic de Lliga que es perdrà en els últims deu anys. Des del seu debut el 2 d'octubre del 1999 de la mà de Van Gaal, només la temporada 2000-2001 va deixar de jugar el Barça-Madrid, i el resultat va ser de 2-2. Hi ha un altre duel, a la semifinal de la Champions de l'any 2001-2002, que també el va viure des de la distància, i el Barça va caure eliminat per un 3-1 global. Aquell Puyol, però, no tenia l'energia de l'actual. Se'l trobava menys a faltar dins del camp, però també aportava menys dins del vestidor. Ara, amb 33 anys acabats de fer, és l'hora que el capità actuï de líder de portes endins i faci petons a la senyera del braçalet sense que ho vegi ningú.