Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

El futbol a través d’un vidre

Annibale Frossi va guanyar dues lligues italianes....jugant amb ulleres

Assegura el periodista Stefano Prizio que l’estiu del 1994, obeint els informes de l’adorat Giancarlo Antognoni, el Fiorentina havia tancat les incorporacions de dos prometedors internacionals de vint-i-dos anys: Rui Costa i Lilian Thuram. Però el central francès no va trepitjar mai l’estadi Artemio Franchi. Durant la revisió mèdica els metges del club van certificar que Thuram era miop i que, fora del terreny de joc, havia de dur sempre ulleres. Un directiu va renyar Antognoni: “No podem contractar un jugador que no s’hi veu”. L’exblaugrana continua tenint (142) el rècord d’internacionalitats del seu país.

L’argument del dirigent, del qual no s’ha revelat mai la identitat, és incomprensible a la vista d’exemples recents d’esportistes d’elit amb patologies de visió. Amb unes ulleres tan atrevides com funcionals, que impedien que la suor o altres elements externs li penetressin al globus ocular, Davids indicava que patia un glaucoma. De Gea, Hamsik, Jérôme Boateng, Rooney, Schweinsteiger o Iniesta, més discretament, han conviscut amb anomalies visuals durant la seva carrera. Però la pífia del directiu toscà encara és més flagrant si, com es testimonia al modest però complet Museo del Calcio, amb seu al barri florentí de Coverciano, es recorda que en l’única plantilla que va guanyar un or olímpic per a Itàlia, a Berlín, hi figurava un extrem que anul·lava defenses amb les ulleres posades.

Annibale Frossi era friülà. L’estiu del 1936, amb el mateix braç dret amb el qual va saludar el Duce i Hitler, va signar un contracte amb l’Inter, rebatejada com a Ambrosiana pel feixisme. A Frossi, que acreditava notables registres golejadors tot i arrencar des del costat, l’havien arribat a cronometrar cobrint cent metres en onze segons i amb la pilota cosida al peu. Era un atacant indòmit, agressiu, radicalment distanciat de la imatge d’estudiós que li conferien la seva llicenciatura en dret, cursada mentre era jugador, i les ulleres: justament, la miopia que arrossegava des de petit li va augmentar exponencialment per culpa del sever règim d’estudi al qual el va sotmetre la seva mare, vídua d’un marit metge des que Frossi tenia set anys. La biografia i les lents, de fet, denotaven una obstinació modèlica: Frossi, contra tots els consells, duia muntures rígides, massisses, subjectades a la nuca amb una veta elàstica. Si les ulleres li queien durant el partit, les recollia i continuava corrent. I així va guanyar dos Scudetto i una Coppa amb l’Inter, a qui també va entrenar la temporada 1956-57. La seva filosofia es resumeix en una línia: “El 0-0 és el resultat perfecte ja que expressa l’equilibri total entre l’atac i la defensa dels contendents”. És apropiada, així, la llicència periodística que parla del “marcador de les ulleres” quan no hi ha gols: evoca les de Frossi, pioneres i exemplars.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/07/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT