Publicitat
Publicitat

El Barça comença amb un punta i dos extrems clàssics i acaba jugant sense

Un atac pur primer i el joc dels matisos després

El futbol del Barça és un futbol de matisos. El partit d'ahir contra l'Osasuna va ensenyar-ne molts. Alguns de bons, d'altres de no tant. Però, per damunt de tot, la prova va servir per confirmar una cosa: l'estil de joc del Barça, la intenció sobre el tauler, no es negocia, encara que canviïn les fitxes de la partida. Les modificacions que va proposar Guardiola a l'alineació van alterar els espais, però no l'essència; van reorientar la direcció, però no l'objectiu; van ajustar el ritme, però no la intensitat.

Un referent pel centre

El Barça va sortir ahir amb un davanter centre pur. Res de fals 9 . Un home referència, un punta fix (però mòbil). Era Villa. L'asturià va moure's còmode pel front d'atac, ballant en paral·lel amb la línia defensiva. Buscant sempre la màxima profunditat possible, va renunciar als clàssics moviments de suport que fa Messi en aquesta posició, i va bascular en horitzontal. Quan el joc anava per la dreta, el seu gest era d'apropar-se, perquè sabia que Alves i Afellay eren més de perfil combinatiu. En canvi, amb Jeffren, l'asturià va tendir a allunyar-se per buscar la rematada. I ho va fer sempre bé, com diuen els manuals, buscant l'esquena dels centrals, com en l'acció del gol.

Durant el primer temps, el Barça va explotar la banda esquerra perquè va trobar en Jeffren la figura de l'extrem més tradicional, enganxat a la banda i buscant l'acció individual per guanyar la línia de fons. El del planter va encarar una vegada i una altra i, tot i que no sempre va poder superar el duel amb Nelson, va ajudar l'equip a estirar-se i oferir alternatives ofensives al toc.

Canvis per buscar més control

Pot semblar contradictori, però el Barça més pur és el menys pur de tots. Espantat per un rush final que hauria pogut significar l'empat de l'Osasuna al descans, Guardiola va fer entrar Iniesta per Jeffren, i després Messi per Villa, per canviar l'agilitat dels segons pel domini de pilota dels primers. El Barça volia adormir el partit, calmar-lo per dins i, en la mesura possible, evitar les pèrdues de pilota que segueixen obligant els blaugranes a replegar-se de manera estressant i perillosa.

Conscient que sense Piqué perdia sortida de pilota, Mendilíbar va anar a buscar l'errada del Barça avançant Camuñas i pressionant ben amunt Milito i Mascherano. Busquets apareixia amb timidesa per dins, com també Thiago i Keita, i els laterals, però la passada cap a ells era arriscada i, molts cops, els argentins se la van voler estalviar, jugant cap enrere amb Valdés. Superada la primera línia de pressió rival, el Barça va jugar més còmode, però tampoc va acabar d'estar fi.

Els blaugranes van reconfigurar el dibuix tàctic en diverses ocasions. Al final, el Barça va acabar jugant amb una aproximació a un 1-3-4-3 molt atrevit. Keita tancant pel centre amb Busquets i Mascherano; Xavi de 4 , acompanyat per Alves i Iniesta d'interiors i Thiago fent de Bakero; Messi com a 9, i Afellay i Maxwell a dalt per les bandes. Molts van imaginar que podia ser la tàctica que planifica Guardiola pensant en la Champions de dimecres. Podria ser-ho. I podria no ser-ho. Perquè, hiperbòlic en la forma, el Barça va exagerar la seva versatilitat al ritme que marejava la pilota. Tot és possible en el joc del matís.