Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Verdú: el millor representant de l'altre Espanyol

Diumenge pot ser un gran dia. Un bon horari, previsió d'una gran entrada, una graderia plena dels pericos més heroics (els nostres fills) i grans possibilitats d'entrar en zona Champions. Ara bé, tot i que no tinc cap motiu per desconfiar d'aquest equip, em conec bé l'Espanyol i sé que el de diumenge és el típic partit en què ens agafa la vena solidària i ajudem el més necessitat. No oblidem que dels dos únics partits que el Saragossa ha guanyat en tota la Lliga, un va ser contra nosaltres. I que dos dels tres gols que ha marcat Luis García ens els va marcar en aquell trist partit del mes de setembre.

Luis García serà un dels protagonistes del partit de diumenge. Però més enllà d'aprofitar l'avinentesa per fer-li l'homenatge que les presses de l'agost van impedir, es produirà una imatge plena de significat. El Luis veurà com al capdavant del seu equip hi haurà un jugador de blanc-i-blau, amb el 10 a l'esquena, amb el braçalet de capità i que no és ell. És la gran figura i el símbol de l'Espanyol actual: Joan Verdú.

En els últims temps s'ha posat de moda referir-se a l'ADN dels jugadors en relació al seu club. Com sempre que es parla d'identitats de manera homogènia i determinista, també aquí em provoca una certa al·lèrgia. Per sort, més enllà dels relats mítics -i per tant falsos-, ni tan sols el club més pur respon a un únic ADN. I nosaltres, que fem de la impuresa la nostra virtut, amb menys raó. Però sí que tenim una història i una certa tradició futbolística. Sovint s'explica aquesta cultura de l'Espanyol a partir de conceptes com lluita i sacrifici, amb els quals el Luis hi entronca. L'Espanyol dels murris i dels treballadors.

Però jo sempre he preferit l'altre Espanyol: el que en aquests més de 40 anys de militància ha representat el 10 -real o metafòric- que ens ha donat valor afegit, talent; el que ha estimat la pilota, el que ens ha conduït i ha trobat els forats impossibles. José María (1965-1976), Solsona (1969-1978), Lauridsen (1981-1988), Francisco (1990-1998), Arteaga (1993-2003) i De la Peña (2002-2011). Tots ells han tingut temps per marcar una època. Tots han estat capitans. I en la majoria dels casos han coincidit alguna temporada amb el seu antecessor. El nostre 10 i capità actual està a l'altura d'aquesta honorable llista. Només li falten anys per formar-ne part de ple dret. Esperem que ningú s'equivoqui i tinguem clar amb qui ens hem de gastar els diners que no tenim.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT