Publicitat
Publicitat

La volteta màgica

San Mamés és etern

A San Mamés tot comença de zero. Aquí no valen els galons ni les aurèoles d'equips guanyadors. Aquí cal guanyar-se la glòria amb un esforç sobrehumà. Aquest camp mític, amb tota la seva impressionant litúrgia ancestral, iguala qualsevol diferència i compensa amb els seus càntics de pell de gallina qualsevol desequilibri tècnic que hi pugui haver.

Així va sortir el Bilbao al camp, amb l'orgull etern, amb la força de sempre, fusionat amb la seva pluja i la seva gent, convertit en un rodet aclaparador i disposat a reivindicar-se davant del millor equip del món. El Barça té un estil, però el Bilbao en té un altre. El Barça té La Masia, però l'Athletic té Lezama. I el Barça té el Camp Nou, però ells tenen San Mamés, la Catedral del futbol, potser el camp més imponent de tots.

Empenta i força

Sobre la gespa increïblement ben drenada del camp de San Mamés, els dos estils van xocar frontalment en una de les primeres parts més meravelloses que es recorden. El Barça, agafat al control mil·limètric de Xavi Hernández, va teixir totes les parets del món, però l'Athletic Club responia a cada filigrana amb una andanada brutal.

El primer gol del Bilbao va arribar fruit d'aquesta empenta, però poc després Cesc Fàbregas va empatar amb un cop de cap que ha importat directament de l'etapa amb l'Arsenal a la Premier League. A la força només se la podia contrarestar amb més força, el partit estava massa desbocat per a les delicadeses de sempre.

Però el partit va durar el que va durar el drenatge, i a la segona part els tolls d'aigua van trencar el ritme. El Barça es va fer un gol en pròpia porta en una jugada de mala sort, la mateixa desgràcia que va tenir l'Athletic i que va permetre que Leo Messi salvés els mobles.

Amb el canvi de Xavi, el Barça va perdre clarividència i va transitar per la segona part amb més pena que glòria, incapaç de superar l'Athletic en un camp on la pilota ja era impossible de dominar. El que és evident és que ningú podrà retreure al Barça la seva actitud: ho va intentar tot i alguns jugadors s'hi van deixar literalment trossets de la seva pell. En realitat ningú es mereixia guanyar perquè ningú es mereixia perdre. San Mamés va tornar a dictar sentència.

En aquest camp centenari no valen bromes ni mitges tintes. Durant 90 minuts el futbol va tornar a ser un esport noble i directe, sense màrqueting ni càlculs ni invents de laboratori. Un futbol jugat al límit, noble i profundament respectuós.

La imatge de Fernando Llorente abandonant el camp amb la samarreta trencada simbolitzava l'emoció d'haver presenciat un partit de veritat. San Mamés és etern.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT