Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Pochettino, el millor entrenador de la Lliga

Arriba l'hora dels balanços i, des de la felicitat d'aquest gran mes de desembre, vull lloar el més gran dels nostres herois: Mauricio Pochettino. Fa uns mesos vaig escriure que era el millor entrenador de Catalunya i alguns lectors m'ho van retreure. Tenien raó: em vaig quedar curt. És el millor de la Lliga. El valor d'un tècnic s'ha de mesurar en relació amb la matèria primera amb què treballa. El diferencial entre el valor de l'equip perico i el seu rendiment és molt superior al del Barça o el Madrid. I en aquest diferencial rau el mèrit d'un entrenador. Hi ha molt més valor afegit en la feina de Pochettino que en la dels esgotadors i omnipresents Guardiola i Mourinho.

En aquests tres anys ha superat amb èxit moments difícils: la remuntada impossible, la traumàtica desaparició de Jarque, la venda dels millors en cada obertura de mercat, infinites i interminables lesions, àrbitres amb al·lèrgia a xiular-nos penals a favor... I enfront de tot això: molta feina, un planter del qual treu petroli d'on no sempre n'hi ha, cap queixa i bon joc. Per tot això i moltes altres coses, la meva fe en el gran Mauricio està per sobre dels dubtes que de vegades em genera.

Des de la fe li he donat confiança davant decisions que no compartia. Però no calia: l'equivocat sempre he estat jo. Quan vaig veure Romaric amb aquella panxeta en el primer partit a Cornellà, vaig haver de recórrer a la fe: tres mesos després és un dels puntals de l'equip. Quan va asseure a la banqueta el nostre futur capità -Amat-, vaig haver de recórrer a la fe: avui reconec que Raül Rodríguez ha de ser titular. Quan insistia en l'important paper de Pandiani, vaig haver de recórrer a la fe: els seus dos gols agònics ens han donat sis punts i Thievy explicava dissabte que el seu golàs era gràcies als consells del veterà davanter. Per acceptar que el mateix Thievy fos titular, vaig haver de recórrer a la fe: avui ja he vist que és un bon jugador i serà un gran jugador. Estic segur que ben aviat podré prescindir de la fe per acceptar el protagonisme de Cristian Álvarez i Rui Fonte. La majoria de pericos pateixen per quins seran els propers jugadors que marxaran. Mentrestant, jo pateixo en veure com tècnics amb més caixet que el nostre fracassen i són acomiadats. Perquè, ara per ara, l'únic professional imprescindible del club és el que seu a la banqueta.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT