Publicitat
Publicitat

Reportatge

Les males arts van evitar que la Saeta Rubia fos blaugrana

Messi i Di Stéfano, el mateix destí amb colors diferents

Tres dels millors jugadors de la història del futbol són nascuts a l'Argentina: Di Stéfano, Maradona i Messi. Tots nascuts a famílies humils, tots descendents d'italians, tots fantàstics jugadors. Però hi ha una gran diferència entre els tres. Maradona va triomfar a l'estranger, però també a casa. A més, va guanyar un Mundial, per això és el gran ídol a l'Argentina. Di Stéfano i Messi, en canvi, comparteixen un destí comú: tots dos han viscut els millors dies de futbol a la península Ibèrica. Les comparacions entre els dos d'aquests dies, doncs, tenen el seu sentit.

Di Stéfano va arribar a debutar a la primera divisió argentina, en aquell River Plate fantàstic dels anys 40 conegut per una davantera de cinc llegendària: la Màquina. Di Stéfano era el relleu dels Muñoz, Moreno, Pedernera, Labruna i Loustau, però una vaga de futbolistes el va empènyer a la lliga colombiana el 1949. Tenia 22 anys, i ja no tornaria com a futbolista a l'Argentina. Durant tres anys i mig, Di Stéfano va jugar en aquell invent que va ser la lliga professional colombiana, un torneig ple de grans jugadors però que no era reconegut per la FIFA perquè anava per lliure. Jugant amb Millonarios de Bogotà un amistós a Madrid, va ser descobert a la vegada pel Barça i pel Madrid. I a partir d'aquí es va iniciar un dels capítols claus del gran llibre de la rivalitat Barça-Madrid.

De company a rival
El secretari tècnic del Barça era el gran Josep Samitier, que va moure peça primer. L'advocat Ramon Trias Fargas fins i tot va tancar el traspàs amb un dels dos clubs que tenia els drets del jugador, el River, i amb el mateix Di Stéfano. El problema va ser que no es va arribar a temps a un acord amb el Millonarios. El Barça va cometre alguns errors, com propiciar que el jugador marxés del club sense l'aprovació d'aquesta entitat, de manera que els colombians no veien amb bons ulls els blaugranes. I, en segon lloc, refiar-se del Madrid, que es va posar pel mig movent tots els contactes polítics possibles.

La documentació existent de l'època evidencia que la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes franquista no volia veure Di Stéfano jugant al costat d'un Kubala que es recuperava de mica en mica d'una tuberculosi. Quan Santiago Bernabéu va atacar per l'esquena arribant a un acord amb el Millonarios, el règim va acabar de posar bastons a les rodes al Barça.

El 19 de juliol del 1953 Di Stéfano jugava el seu primer partit a Espanya al camp del Palafrugell. A l'espera de saber si es confirmava el seu fitxatge pel Barça, va jugar un amistós de festa major al camp de l'equip gironí, en què va vestir 45 minuts de blaugrana i 45 de blanc-i-negre, els colors locals. Però poc després, la delegació d'esports prenia una sorprenent decisió salomònica: Di Stéfano jugaria dos anys de blaugrana i dos de blanc. La directiva blaugrana, liderada pel president Enric Martí, presentaria la dimissió en bloc. I el Barça, humiliat, va renunciar fins i tot a gaudir durant dos anys d'un Di Stéfano que marxaria a Madrid per canviar la història dels dos clubs.