Publicitat
Publicitat

Els blancs menyspreen i maltracten la pilota

El Madrid espera, ofega i queda retratat

Diuen que la veritable missió d'un entrenador no és jugar bé o malament, sinó treure el màxim profit a les habilitats dels teus futbolistes. Hi ha tècnics, però, que fan l'esforç de conjugar totes dues coses. I no. Jugar bé a futbol no és només jugar com ho fa el Barça. Però jugar bé, en cap cas, i menys amb una plantilla milionària, és regalar la pilota, esperar en camp propi, repartir puntades de peu a destemps i limitar l'atac a pilotades llargues, com ahir va tornar a fer el Reial Madrid al Bernabéu.

Mourinho va apostar per una alineació estranya, gairebé inesperada, amb tres davanters -Higuaín, Benzema i Cristiano- i una defensa de circumstàncies. Va donar el lateral dret a Altintop, que va poder controlar el duel amb Iniesta, i va sacrificar Marcelo a l'esquerra per posar-hi un gos de caça, Coentrao, que va fer la vida impossible a Alexis quan ni l'àrbitre ni l'assistent el veien. Va fer reaparèixer Carvalho de central, al costat de Sergio Ramos, per alliberar Pepe al mig del camp. El portuguès va respondre als galons que li tornava a donar el seu entrenador amb persecucions intenses sense fre, molta contundència al tall i trepitjades criminals. Acompanyat per Lass i Xabi Alonso en la feina de paparra sobre Busquets, Xavi, Cesc i Messi, va oferir la pressió agressiva que Mourinho volia i allà on la volia.

En atac, només Cristiano

Tant és que jugués Pinto. El tècnic blanc no va sortir a buscar el Barça a dalt, sinó que el va esperar al mig del camp per asfixiar-lo entre línies esperant una pèrdua de pilota que li permetés sortir a la contra. Aquest era el pla del Madrid: creuar els dits perquè els atacs del Barça fracassessin i aprofitar la valentia d'Alves i Guardiola per explotar els espais que el brasiler deixava en defensa quan pujava la banda. Cristiano, que en defensa havia de perseguir el lateral del Barça fins gairebé la seva pròpia àrea, era el destinatari dels desplaçaments llargs de Xabi Alonso, Sergio Ramos o Lass de seguida que el Madrid recuperava la pilota. Les transicions no tenien aturada a mig camí: eren una diagonal llarga perquè Ronaldo corrés. L'estratègia va funcionar un quart d'hora. Amb l'1-0, Alves va censurar-se algunes excursions endavant per evitar deixar venut Piqué i a partir d'aquell moment Cristiano va haver de fer alguna cosa més que córrer per poder inquietar Pinto. Higuaín i Benzema no el van saber ajudar i va naufragar contra una sòlida defensa de quatre del Barça.

El Madrid no només segueix sense poder discutir-li la possessió al Barça, sinó que ni tan sols ho vol fer. No ho intenta. On els blaugranes busquen una passada, una paret, els blancs busquen una cama, un peu per trepitjar. I, sense arguments ofensius malgrat l'aposta, a priori atrevida, d'alinear junts Higuaín i Benzema, el Madrid va ser una joguina en mans del Barça. Només l'excés d'intensitat, les altes revolucions a què el Madrid volia jugar el partit, va evitar que el domini blaugrana es transformés en alguna cosa més que l'1-2 final.

Gols defensius

Per ocasions i intenció, el Barça hauria pogut marxar del Bernabéu amb un resultat més ampli. Alexis i Messi, duríssims en el cos a cos, haurien pogut marcar algun gol més. Però la grandesa del partit, ahir, va ser que els protagonistes fossin dos defenses. Era la millor metàfora de dues maneres d'entendre una missió: la d'explotar les virtuts dels teus jugadors.