Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI

L'equip de Guardiola arrenca un bon empat després d'un partit majúscul a Mestalla (1-1)

L'orgull de campió del Barça

El Camp Nou decidirà qui juga la final de Copa. Mestalla, sempre intimidatori quan hi juga el Barça, va veure com l'anada acabava amb un empat que no deixa a ningú satisfet. El Barça va ser sensiblement millor però sap que el penal fallat per Messi el va deixar sense endur-se un triomf que hauria estat just, i els homes d'Unai Emery saben que els tocarà buscar marcar gols al Camp Nou per ser finalistes.

El partit va ser una delícia. Un espectacle sense pausa, d'anada i tornada. Tots dos equips van patir en defensa per moments i van sentir-se a prop del triomf per quedar-se al final amb un empat que va deixar amb posat seriós els blaugranes. Seriós perquè és un equip que vol guanyar sempre. L'empat, però, reforça un equip que va saber anar de menys a més fins a acabar un partit d'alt nivell en què només la falta de punteria va evitar que sumessin un nou empat lluny de casa. Aquest empat, però, no penalitza com els de Lliga. Si el 2-2 amb el Madrid va fer mal moralment, l'1-1 d'ahir reforça. Coses del futbol.

El Barça es veia obligat a aprendre a viure amb un nou escenari, ja que ha vist com de sobte els seus empats són cantats com victòries pels rivals i com, malgrat haver perdut un sol partit, els adversaris s'animen a plantar-li cara apostant per un joc de pressió extremadament físic que posa contra les cordes un campió que pateix precisament en aquest aspecte. No era el millor moment per visitar un estadi indòmit com Mestalla, doncs.

Guardiola sabia que era un partit extremadament perillós, en què es podia arriscar ser a la final i que podia condicionar l'estat anímic de les pròximes setmanes. Meticulós, va intentar trobar solucions per fer mal a la pissarra d'Unai Emery i va sorprendre deixant a la banqueta Alves i Xavi. El tècnic de Santpedor i Emery es coneixen prou bé -són els tècnics que fa més anys consecutius que entrenen el mateix equip de Primera- i Guardiola sabia que el tècnic basc buscaria ofegar amb la pressió i atacar per l'esquena amb les internades de jugadors per la banda i en segona línia. Per això va situar Puyol de lateral dret al lloc d'Alves, però el capità no va poder aturar sempre un Mathieu que davant del Barça es creix colpejant per la banda esquerra. Apostant per la velocitat per castigar les cames de la defensa blaugrana, Emery va donar el timó a Banega, ajudat pel menut Piatti i les gambades de Jordi Alba i Mathieu. I especialment en el primer temps, aquests homes van fer patir Puyol i Piqué, dos genis que a la segona part van ser gegants insuperables i perillosos quan atacaven.

Cesc fa de líder

Si els jugadors del València corrien, el Barça havia de fer córrer la pilota. Busquets, Cesc i Thiago la van intentar fer seva amb coratge. Amb el cap esberlat per una entrada de Mathieu, Cesc va ser tot coratge fent de líder, tot i que la constància tenia el nom de Busquets. El primer temps va ser un intercanvi de cops preciós, amb el públic local reclamant amb raó que Pinto va tallar una contra tocant la pilota amb les mans fora de l'àrea. Soldado i Piatti van tenir les ocasions locals abans del gol de Jonas, creat per una cavalcada de Mathieu després de guanyar l'esquena a Puyol. El Barça s'hi tornava amb jugades individuals de Messi i aparicions puntuals d'un Cuenca valent i d'un Alexis que va perdonar el gol tot sol davant de Diego Alves fins a dos cops. Però com ja va passar davant del Madrid als quarts de final, el gol el va fer un defensa, Puyol, rematant un córner mal defensat per Víctor Ruiz. Guardiola va celebrar el gol amb ràbia, conscient de la importància del partit.

Mestalla, de fet, era el focus d'atenció perquè el Barça de sobte sembla humà. L'estil i el full de ruta són els mateixos, però costa marcar gols, es fallen algunes passades i s'ha perdut un xic d'alegria. Guardiola ho havia advertit a la prèvia: cal que la pilota entri un altre cop perquè torni la normalitat. Però el partit d'ahir va ser de tot menys normal, en part perquè la punteria segueix sense arribar. Messi fins i tot va veure com Diego Alves li aturava un penal clar que havia fet Miguel sobre Thiago ja a la segona part. L'argentí es va quedar capcot, mirant a terra, quan Alves entrava a la gespa per Cuenca per fer d'extrem. Eren els millors moments del partit, amb dos equips buscant marcar: l'un a la contra, l'altre amb la pilota. Un partit sense pors, amb nervis i amb un munt d'errades. El València, que sap com jugar, sempre es deixa portar pel cor i comet errades inexplicables, com en el gol d'un Puyol crescut que fins i tot va enlluernar amb dues ruletes en una jugada o en un doble cop de cap dins de l'àrea de Messi i Piqué. El Barça, però, fallava les ocasions sobre una gespa en mal estat, i tot l'esforç fet per mostrar el seu etern caràcter guanyador només va servir per empatar. Hauria estat diferent si Messi hagués marcat el penal o Alves no hagués xutat al pal. Ara, el guió d'aquest partit en majúscules també hauria estat diferent amb Pinto expulsat.