Publicitat
Publicitat

Els blancs van resistir amb ordre i coratge

L'equip s'ennuega amb el 'trivot' defensiu

Sovint es té la sensació que la iniciativa en el joc la du l'equip que domina la possessió. És el més habitual. Qui té la pilota, tria on es mou, busca porteria i ataca. La final d'ahir va ensenyar-nos dos tipus d'iniciatives: l'activa i la passiva. El Barça com a dominador de la pilota, agent actiu, durant 120 minuts. El Madrid com a pacient trapella que espera amagat per espantar quan menys t'ho esperes. Amb diferents estils, amb propostes oposades, tots dos equips van tenir el seu moment de poder sobre el partit.

Els primers 45 minuts es va jugar al que va voler el Madrid, brillant en l'execució del pla defensiu: circulació lenta, dificultats per progressar per la poca mobilitat dels culers per davant de la pilota, dubtes en zona d'iniciació per l'espessor del replegament blanc i pèrdues de pilota per excés de conducció.

Els homes de Guardiola van cometre les mateixes errades que al Bernabéu i van tocar la pilota sense profunditat. Sense xutar a porteria en 45 minuts. Èxit de Mourinho, que va tornar a edificar un camp de mines al mig i va ofegar el Barça per dins. Tant si era Busquets com Piqué l'encarregat de conduir per dividir, mai trobava un company lliure de marcatge. Özil tancava línies per dins i a partir d'aquí la coreografia home a home es desplegava per perseguir els pilotaires culers. Iniesta i Xavi es distanciaven per habilitar el passadís al seu company i aquest moviment els amagava de la combinació. Messi, estàtic i apagat, no entrava en joc, com tampoc els laterals, tímids en la seva incorporació, porucs pensant en el possible contraatac del Madrid.

Iniesta recupera la iniciativa

El Barça va canviar la cara en la segona meitat, decidit a arriscar, a espolsar-se la por a la transició ofensiva del Madrid. Incapaç durant el primer temps de gestionar bé el seu domini de la possessió, sense trobar com aprofitar les superioritats numèriques al mig del camp, Guardiola va aconseguir que Iniesta i Xavi participessin més del joc. Ho van haver de fer molt més lluny de la porteria, però, a partir del seu desmarcatge de suport i el conseqüent arrossegament de la marca de Khedira o Xabi Alonso, van generar espais que va aprofitar Messi.

Exigit el trivot blanc, dividit entre tant moviment dels blaugranes, el centre del camp del Madrid va perdre consistència. Es va trencar. Va semblar més lleuger, amb aire, i el joc de toc del Barça va poder respirar, cosa que no havia pogut fer durant tot el primer temps, recuperant l'essència de laterals profunds (obligant Di María i Cristiano a fer de laterals), amb un Pedro incisiu i un Villa profund. Va ser aleshores quan va començar el Barça a manar sobre el partit. A decidir a què es jugava. Va tornar a ser ell mateix, no l'equip que volia Mourinho que fos.

Pròrroga i únic desajust

La mutació, però, no va trobar la recompensa del gol, tot i que el Barça sí que va xutar. Ofensivament l'aposta del Madrid no va alterar-se en res: els blancs van seguir expectants, dormitant a l'espera del contracop letal. Dominats, patint, aparentment KO, els blancs van ressorgir de les cendres per caçar la contra que somiaven. La va rematar Cristiano en l'única errada de marcatge del Barça, mal basculat amb Adriano.

A la desesperada, el Barça va acabar el matx amb Piqué en punta i amb tothom abocat a l'atac. Fins i tot Pinto. Però l'embús a la frontal era majúscul. El Madrid ho va refusar tot. Va resistir. I ho va celebrar. Amb raó. Gustos a part, l'exhibició defensiva d'ahir va ser brillant.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT