Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Javi López i Javi Márquez: felicitats i torneu aviat

Sóc un ferm defensor de celebrar el sant. Primer de tot per no desaprofitar cap ocasió festiva. Però si calen més arguments, en tinc d'altres. El dia del nostre aniversari -que tothom celebra- recordem que som canvi, el dia del nostre sant -que molts s'estalvien- celebrem que sempre roman en nosaltres una petita part del que érem i serem. L'aniversari és Heràclit; el sant, Parmènides.

El nom crea comunitats ben curioses. En el meu cas, la comparteixo, entre d'altres, amb el millor escriptor viu en castellà, amb l'alcalde que no em voldria com a gendre, amb el periodista que em respecta però no vol el meu equip a TV3, amb l'envejat amic de Penélope Cruz i amb el cap de comunicació de l'Espanyol. Per a tots nosaltres, demà és un dia assenyalat. Tant com per a Javier Solana, que, quan el 3 de desembre del 1982 el van felicitar pel seu nomenament com a ministre de Cultura, es pensava que ho feien pel seu sant.

Dos dels jugadors importants de l'Espanyol actual també són d'aquesta comunitat: Javi López i Javi Márquez. No és casualitat que la mala ratxa en què ens trobem coincideixi amb la seva absència. I, malauradament, sembla que cap dels dos podrà celebrar el seu sant al camp del València.

Javi López ha nascut per jugar a l'Espanyol. No és una gran figura, però és un bon jugador. Amb l'esperit lluitador dels nostres herois, té una virtut en vies d'extinció: és naturalment simpàtic. Entén el seu paper com a jugador d'equip i s'adapta a la posició que li mana l'entrenador (era extrem, ara juga de lateral i, quan cal, de mig centre). I les limitacions de Galán encara el fan més gran.

Javi Márquez arrossega un problema al turmell des del 26 de febrer. Aquell dia un jugador de la Reial Societat anomenat Illarramendi (traguem-lo de l'anonimat: I-llar-ra-men-di) debutava com a titular a Primera. El seu equip perdia 4-1, estàvem al temps de descompte, el noi es va excitar i el turmell de Márquez passava per allà. No va veure ni la groga. I Javi Márquez és molt necessari: marca el tempo del partit, s'ofereix, no perd la pilota i és capaç de fer canvis de joc com cap altre dels nostres. És tan important que dels catorze partits que hem jugat sense ell no n'hem guanyat cap i només n'hem empatat tres. De fet, Javi Márquez és tan bo que em temo que l'any que ve ja no podrem celebrar el sant amb la mateixa samarreta.