Publicitat
Publicitat

Gaby Milito, elogi de la impotència

Messi encara no havia tocat la pilota i ja perdíem per 2 a 0. Per variar, al primer minut Maxwell ja no era al seu lloc i, per tapar les seves badades, hi va haver de córrer un Milito que ahir va demostrar per què juga pocs minuts. I encara en són massa. En aquella mateixa jugada ja va tenir una relliscada absurda i va cometre una falta innecessària. Al segon gol, sis minuts després, va regalar l'esquena com si fos un infantil. I, en el tercer, va refusar cap on un aprenent no ho faria mai, cap al centre de l'àrea, la gola del llop.

Amb aquest rendiment ridícul, similar al que li hem vist en les seves darreres actuacions, no s'entén que Guardiola fes mans i mànigues per retenir Milito fins a final de temporada. El central argentí trobava que aquí tenia pocs minuts i volia mirar d'aprofitar el mercat d'hivern per trobar un nou equip, com a cedit, comprat o regalat, però on es pogués veure a la pissarra de titular a cada partit. A Guardiola -que tant ha fet per recuperar Milito físicament i anímicament quan es va lesionar de gravetat- li va saber molt greu que el jugador no li digués directament que volia fotre al camp, sinó que ho comuniqués a través de Zubizarreta. Tot i així, l'entrenador es va empassar l'orgull i va lluitar per convèncer Milito que calia que es quedés. I quan ja pensàvem que ens estalviaríem un bon sou i alguns riscos defensius, i que Andreu Fontàs podria tenir més oportunitats com a central esquerrà, l'argentí es va deixar seduir pel Pep. Es va quedar i va jugar. Ahir, segurament Guardiola -que és com és- no es devia penedir de retenir Milito. El central, si té vergonya professional, desitjo pensar que sí, que ell mateix es va adonar que el seu estat de forma ja no té el nivell d'excel·lència que necessita el Barça. Potser ja ho va saber veure al minut 7, en quedar retratat en els dos primers gols.

Messi, el recurs
Aleshores, quan a La Sexta ja feien números de quants gols li faltaven al Betis per carregar-se el Barça, vam haver de recórrer a Messi. Engripat dilluns, ens vam haver de tornar a aferrar a ell i a una assistència de Xavi Hernández. El gol de la tranquil·litat i potser el debut d'Ibrahim Afellay, les úniques notes d'un partit que va ressuscitar, durant una estona, el fantasma de Metz. Al capdavall, però, som a semifinals. Fa un any marxàvem de Sevilla, eliminats de la Copa, havent fet una exhibició de futbol al Sánchez Pizjuán. Ahir vam sortir del Benito Villamarín de Sevilla sense reconèixer el Barça, amb regust de dubtes antics, però classificats per a les semifinals. I amb el somni, intacte, de repetir la triple corona.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT