Publicitat
Publicitat

PREPARANT LA SUPERCOPA

La plantilla culer supera amb polivalència la falta d'efectius

Creant el Barça més total

La baixa de Gerard Piqué ha tornat a descobrir les veus dels que creuen que és una imprudència, amb previsió a sancions i lesions, afrontar una temporada tan exigent sense tenir totes les posicions del camp doblades. Estan convençuts que el Barça va curt d'efectius en defensa i que hauria d'haver fitxat un central per sobreviure més tranquil al dur any que li espera. Pensen que Pep Guardiola assumeix un risc massa elevat no reforçant aquesta zona de l'equip, i molts socis no entenen que les solucions d'emergència en situacions extremes, com ho són els reciclatges de Mascherano o Busquets, puguin acabar sent apostes sòlides i conscients del tècnic de Santpedor.

La temporada anirà com anirà i només els resultats diran si era temerari o no deixar en mans del planter o de la reconversió posicional d'algun jugador qualsevol urgència que pugui tenir l'equip en moments puntuals.

Convenciment del cos tècnic

El cert és que l'equip no va sobrat de jugadors en plantilla i que certes posicions tenen un recanvi un pèl forçat si atenem l'especificitat del futbolista que les hauria d'ocupar. De centrals purs, Guardiola només té Piqué, Puyol -sense data de retorn, de moment- i Fontàs. Abidal ho és a mitges -l'excel·lent rendiment de la temporada passada abans que se li detectés el tumor l'avala- i, des dels clàssics, Mascherano sembla una opció de garanties per contundència, velocitat i caràcter, tot i que pateix en la sortida de la pilota.

El problema és que, des de fora, s'analitza com un problema aquesta aparent realitat de pocs recursos per a unes determinades demarcacions, tot i que, des de dins, no es té la mateixa concepció. No és un problema. De la mateixa manera que Guardiola manifesta que no distingeix entre els moments d'atac i de defensa perquè entén el futbol com un moment únic, tampoc es limita a mirar endarrere quan es lesiona Piqué i va molt més enllà.

Versatilitat, solució infinita

Un bon entrenador no mira mai la pilota, sinó que està pendent de totes les zones del camp excepte d'aquella on s'està jugant. Si l'equip té la pilota, intenta corregir la posició dels jugadors més allunyats, advertir algun defensor d'una possible pèrdua que generi una situació de contraatac rival o activar el possible receptor perquè anticipi la jugada i pensi abans d'hora quina acció seria més adequada.

Durant la setmana, i sense la pilota en joc, Guardiola fa una mica el mateix i, en lloc d'afrontar directament la solució per reemplaçar Piqué i mirar la nòmina de centrals que té en cada entrenament -ja siguin naturals, reciclats o del filial-, es planteja alternatives en altres línies del camp per imaginar la possible alineació en la final de demà a Mònaco contra el Porto.

Perquè en el seu Barça, un problema en defensa no afecta només els jugadors més endarrerits, els que protegeixen Valdés. Ells són, potser, els que menys influència tindran en el bon o mal balanç defensiu de l'equip. La primera solució per a la baixa de Gerard Piqué és la intensitat defensiva que tinguin els que juguen a l'altra punta del camp, Messi, Pedro o Villa. És el futbol total que interpreten els blaugranes.

La pressió organitzada per recuperar la pilota com més ràpid i més a prop de la porteria rival millor, l'habilitat d'anar a l'atac sempre i de fer-ho de manera variada, i la implicació de tots en cadascuna de les fases del joc són els pilars bàsics i indestructibles d'aquest Barça, encara més consolidats amb els fitxatges de Cesc i Alexis, que potencien la capacitat de l'equip de reinventar-se en cada alineació.

La revolució dels nous i els vells

El d'Arenys va demostrar al Gamper que, a més de poder moure's per qualsevol de les posicions del mig del camp, també pot, com Messi, fingir ser un davanter per dirigir el caos ofensiu de la versió més inquieta del Barça, la versió 4.0. Guardiola justament elogiava en roda de premsa la seva facilitat d'adaptació i l'encert d'apostar per jugadors que entenguin i s'acoblin a la perfecció a les coreografies del joc coral blaugrana. Alexis Sánchez només ha mostrat detalls d'extrem contra el Madrid, però se l'espera immers en altres facetes del joc col·lectiu.

Als nous se'ls exigirà que ajudin a renovar algun detall que faci més potent aquest Barça, però Guardiola, mirant molt més enllà, ha demostrat durant la pretemporada que també prepara petites revolucions en els veterans. Al fet que està fent jugar Mascherano sempre de central hi ha afegit la transformació de Keita en migcentre defensiu. Abidal, recuperant el to a la banda esquerra, és una punta de llança per alternar les incorporacions dels laterals i que no sigui sempre Alves el factor desequilibrant des de la dreta, i Adriano, ja integrat en l'engranatge col·lectiu després d'un primer any de transició, explota sempre que pot la seva habilitat d'extrem i puja la banda amb naturalitat. Tots poden actuar en les seves posicions més lògiques, però són cartes amagades, recanvis puntuals en determinats partits. I, com ells, també Iniesta, Thiago, Busquets i Afellay són quatre o cinc futbolistes en un. Futbolistes totals.

Que Guardiola només tingui 21 jugadors amb fitxa del primer equip és una trampa perquè, per característiques i interpretació del joc, aquesta xifra se li multiplicarà de manera infinita. El Barça sap a què juga. Tant és contra qui, amb quins homes disponibles, en quin estadi i en quines condicions. I és aquesta proposta de joc tan clara la que facilita que, jugui qui jugui, tothom tingui clar què cal fer. Ho sabrà també qui substitueixi Piqué. És la sort d'aquest Barça tan total.