Publicitat
Publicitat

Carta a Iván de la Peña

Estimat Iván, com ja deus saber, en aquests vuit anys que hem tingut el plaer de tenir-te amb nosaltres, sempre ens han recordat que el teu cor no és blanc-i-blau. El debat sobre els teus sentiments futbolístics més íntims mai m'ha interessat gaire.

He tingut l'immens plaer de veure't jugar, de gaudir de les teves passades impossibles i de la teva passió per aquest joc. Des del camp has sentit el futbol com jo des de fora: com un nen. I sempre podré dir que et vaig veure jugar. I sempre podré recordar amb el meu fill els conflictes que des dels dos anys teníem sempre que anàvem al barber i ell insistia que li tallessin com a l'Iván de la Peña.

Sé qui és el teu sogre i he sentit rumors -que no m'ha interessat confirmar- sobre l'escola de futbol on juguen els teus fills. Tant se val. La qüestió és decidir què vols ser. I jo et proposo la millor opció: un mite perico.

Has estat protagonista de moments claus de la nostra història recent. La passada a Tamudo el dia del Múrcia a vint minuts de l'abisme. La creació dels gols de la final de Madrid. I, sobretot, el teu paper la temporada de la remuntada impossible: aquella roda de premsa que mai oblidarem ("em direu que estic boig") i aquell partit contra el Mallorca en què et vas tornar boig i tu sol vas empatar un 1-3 que ens hauria enfonsat.

I el que uneix definitivament: has plorat amb nosaltres. A Coverziano, el dia més trist, el dia que et vas posar el braçalet que mai hauries volgut heretar. A Glasgow, on consolaves els companys mentre et queien les llàgrimes. A Cornellà, el dia que ens vam dir "fins ara".

Ells, Iván, mai t'estimaran tant com nosaltres. Sempre parlen de tu amb un posat sobrat i et veuen com el que podia haver estat i no va ser. Ells et van humiliar amb aquells crits tan nostrats de: "A Segunda", el dia que, literalment, els vas manar que callessin. Ells sempre et recordaran el teu passat perico. Per ells mai seràs especial.

No facis cas dels quatre que juguen a ser directius i -incapaços d'entendre la màgia d'aquest joc- et critiquen pel que has cobrat aquests dos anys. A un mite no se'l mesura en aquests termes.

Reconec que la teva primera decisió m'ha posat una mica trist. No tant per on vas com per amb qui vas. Sí, ja sé que aquell jugador famós per la seva sang vessada per Espanya és el teu amic. Però formar part del seu equip tècnic et pot acabar portant al lloc equivocat. I com a professional ets lliure de fer el que vulguis. Com a mite, no.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 27/11/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT