Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

'Morir de dia' explora en quatre relats la relació entre heroïna i contracultura als 70-80

Les venes obertes de la Transició

Aprincipis del 2006 Laia Manresa comença a treballar amb Joaquim Jordà en un nou projecte del director de De nens : un documental sobre l'emergència de l'heroïna i la seva incidència en la contracultura catalana de finals dels anys 70 i 80, amb un títol provisional extret d'un poema de Manuel Alexandre. La mort de Jordà el juny del mateix any estronca el projecte, però la productora Playtime ofereix a Manresa reprendre'l i enllestir-lo ella mateixa

Prop de cinc anys després s'estrena, gairebé d'amagat, en una sola sala i amb una única projecció al dia (gairebé com les pel·lícules de Jordà, un cineasta sense ressò comercial) Morir de dia , finalment dirigit conjuntament per Manresa i Sergi Dies. Es tracta d'un documental que explora els efectes de la introducció de l'heroïna a Catalunya a partir de quatre vides segades pel seu consum: Pau Maragall, germà de l'expresident Pasqual Maragall i cronista de la Barcelona contracultural a la revista Star ; Mercè Pastor, companya i còmplice de Pau Riba, amb qui va compartir un estil de vida a Formentera allunyat de tot convencionalisme; Pepe Sales, nebot de l'escriptor i editor Joan Sales, artista en el sentit més ampli del terme (músic, poeta i pintor), que va fer de la seva vida un manifest de llibertat; i Juanjo Voltas, una ànima fràgil amb una sensibilitat de difícil encaix en l'àmbit escolar o, senzillament, en la vida. Per què aquests quatre noms, i no uns altres? "Primer de tot perquè ens agradaven, i perquè ens han transmès una certa actitud vital, un posicionament especial davant la vida -explica Manresa-. I després perquè tots són persones que havien deixat arxius suficients per explicar les seves històries. Encara avui, trobar algú que vulgui parlar d'aquest tema és molt complicat, perquè l'heroïna va ser completament demonitzada en un cert moment, tant per la gent normal com pels que la van viure més de prop".

Així, amb molt material d'arxiu i testimonis d'amics i familiars (tret de la família Maragall, que va declinar col·laborar-hi), Dies i Manresa reconstrueixen quatre històries de l'heroïna a partir de les quals es posen de relleu uns fets i s'interpreten uns anys, els de la Transició, que en el retrat oficialista s'expliquen d'una manera molt diferent. Últimament, però, aquest discurs s'ha vist respost per altres pel·lícules que treuen a la llum aquesta història submergida de la Transició, com Barcelona era una festa (Underground. 1970-1980) . Per què ara? "Potser perquè ja ha passat el temps necessari per parlar i reflexionar sobre aquell moment històric", diu Manresa. "I perquè els crims han prescrit, tant els dels morts com els dels culpables de les morts", afegeix Dies.

Una pel·lícula sobre la vida

Tot i que la pel·lícula gira al voltant de quatre víctimes, els dos realitzadors coincideixen a definir el film com "una pel·lícula sobre la vida". "Ens han interessat molt més les seves vides que les seves morts", explica Dies. En aquest sentit, l'heroïna es converteix en un vehicle per parlar de la vida i de com la volen viure quatre persones. "L'heroïna no es pot reduir a un problema sanitari -continua Dies-; bona part del mal que ha fet és conseqüència de la mala gestió de la informació relacionada amb el seu consum". Manresa subratlla l'evidència: "Qui consumeix drogues no és ni millor ni pitjor persona. Els quatre protagonistes de la pel·lícula no eren quatre drogoaddictes, eren quatre persones".

No és sorprenent que el film estigui dedicat a Joaquim Jordà . "Al principi, la responsabilitat de continuar el seu projecte ens pesava molt- confessa Dies-. Per portar-lo a terme vam haver de desfer-nos de la seva mirada, fer nostra la pel·lícula. Però si alguna cosa ens ha llegat el Joaquim és la seva actitud, una actitud compromesa amb el dret de ser un mateix i de, sempre amb respecte, fer el que et doni la gana".