El sexe i la passió en els espais arquitectònics

Barcelona¿Un edifici pot arribar a produir excitació? Perquè fos així, ¿atiaria el foc fer comparacions de tipus sexual entre una determinada obra i el cos humà? Aleshores sembla que tindrien més èxit gratacels que poden recordar un sexe erecte i altres edificis que, per les seves línies sinuoses i corbes, es podrien associar als estereotips que tradicionalment es relacionen amb un cos femení. O l’Empire State o la cúpula d’un edifici d’Oscar Niemeyer. Però les construccions i els llocs on s’acostuma a mantenir relacions sexuals de manera més o menys expeditiva no són dels que passaran a la història gràcies als llibres d’arquitectura. “Són pocs els arquitectes que han dissenyat espais específicament per al sexe. Aquesta mena d’espais neixen sobretot de l’arquitectura informal i de l’apropiació i la codificació d’espais públics, com els parcs, espais per practicar cruising. També sorgeixen de locals d’ús públic i semipúblic que no estan representats en el discurs arquitectònic oficial”, explica la directora d’exposicions del CCCB, Rosa Ferré, sobre la nova mostra del centre, 1.000 m( 2) de desig. Arquitectura i sexualitat, de la qual també és comissària, juntament amb l’arquitecta belga Adélaïde de Caters.

Entre els prop de 250 dibuixos, maquetes, obres d’art, instal·lacions, llibres i documents hi ha la reconstrucció d’un cinema porno, amb una cortina de vellut vermell i cadires de fusta, on es projecta el clàssic Gola profunda. Però no s’ha d’oblidar que és un projecte del CCCB, i dels ambiciosos. “L’exposició pretén donar visibilitat a un dels projectes que s’han distingit per subvertir els models tradicionals i per imaginar altres maneres de relació més enllà de la família i la monogàmia i per inventar nous espais per al sexe -explica Rosa Ferré-. El filòsof francès del segle XVIII Claude-Adrien Helvétius afirmava que som només allò en què ens converteixen els objectes que ens envolten, i l’exposició revela com l’arquitectura contribueix a controlar els comportaments sexuals i explora el poder d’alguns espais com a motor del desig”.

Una mirada sobretot masculina

La llista d’arquitectes i dissenyadors representats és sucosa. Hi ha projectes i peces de Ledoux, Piranesi, Ricardo Bofill, Adolf Loos, Carlo Mollino, Ettore Sottsass, el col·lectiu Archigram, Rem Koolhaas i Bernard Tschumi, entre d’altres. Pel que fa als artistes, s’hi poden veure peces de William Kentridge, André Masson i Paul Delvaux. Per damunt del contingut de l’exposició hi plana el fet que l’arquitectura, com recorda Ferré, “ha estat dominada per homes fins fa molt poc” i els espais del plaer “s’imaginen des d’un desig i una fantasia absolutament masculins i que l’arquitectura contribueix a generar els estereotips de gènere de la nostra societat”. Pel que fa al recorregut, posa en diàleg el segle XVIII amb el segle XX i l’actualitat. “Ens movem entre dues revolucions: la revolució sexual i llibertina, que es pot considerar la primera de l’època moderna, i la revolució del 68 i fins al present, perquè internet és també un espai en si mateix i visibilitza una exposició pública de la intimitat”, subratlla la comissària.

“Els edificis creen programes, però la tecnologia ara mateix també crea arquitectura. A Instagram i les xarxes socials, la sexualitat apareix representada segons el desig dels altres”, diu Ferré. A més, al llarg del recorregut hi ha diversos àmbits que s’endinsen de manera monogràfica en un tema, com és el cas de la relació entre l’arquitectura moderna i la revista Playboy, comissariat per Beatriz Colomina, professora d’història i teoria de l’arquitectura de l’escola d’arquitectura de Princeton, i la recreació del Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer, protagonitzat per diverses escultures cinètiques.

El plaer, una qüestió d’estat

Amb tot, els arquitectes i els artistes no són els únics que imaginen espais. “Escriptors, filòsofs i pensadors veuen els edificis com una màquina transformadora del comportament, com el panòptic de Bentham, el falansteri de Fourier, el temple de les passions de Ledoux i una xarxa de cases públiques descrites i dibuixades pel marquès de Sade. Es produeix un joc entre l’arquitectura, la literatura i el pensament. Ens interessa especialment la figura de Charles Fourier, perquè deia que els plaers eren una qüestió d’estat i volia reorganitzar la societat des del plaer i les passions”, explica Adélaïde de Caters.

Com diu De Caters, aquestes propostes del segle XVIII aspiraven a “un nou pacte social”, que a la mostra està connectat amb les comunes hippies i amb arquitectes com Bofill i el grup Archigram, que ho van reflectir en edificis com el Walden 7 i en projectes utòpics de ciutats instantànies que estaven basades en les relacions personals.

De Ledoux a Bofill: edificis fàl·lics i ciutats erotitzades

Un temple per al sexe

L’Oikema de Claude-Nicolas Ledoux (1775-1779) crida l’atenció per la planta fàl·lica. Estava concebut com un espai de plaer públic masculí amb prostitutes. Els espais es dividien entre l’exhibició, la seducció i les trobades a les piscines.

L’origen del Walden

Segons les comissàries, en un dels edificis més cèlebres i controvertits de Ricardo Bofill, el Walden 7, a Sant Just Desvern, hi ha la idea del falansteri de Fourier i les connexions entre el que és públic i el que és privat. L’edifici s’ha comparat amb una vagina.

Mascles de revista

La relació de Playboy amb l’arquitectura és complexa: s’ha titllat de masclista. Però també es pot dir que va cosificar els homes, dient-los com havien de viure. I al mateix temps la revista va reivindicar l’arquitectura moderna europea als Estats Units.

Ciutats relacionals

Aquesta Ciutat instantània (1968) és una de les propostes radicals de l’arquitecte britànic Peter Cook dins el col·lectiu Archigram, segons la qual qualsevol lloc es podia convertir en una ciutat, ja que el més important eren les connexions.