Publicitat
Publicitat

EXHIBICIÓ CINEMATOGRÀFICA

La passió cinèfila sobreviu en les trobades de més de seixanta associacions per tot Catalunya

La resistència dels cineclubs

Lluny de la llei de mercat que tria cada setmana l'oferta de la cartellera i que deixa a la banqueta els títols que no són prou ambiciosos, els cineclubs són refugis de l'autèntica cinefília, espais de reunió per a les tropes seixantavuitistes i pedrera d'esperits neoromàntics que aprenen a estimar i entendre el cinema. Moltes retines carreguen encara la clàssica imatge d'un cau amb aires clandestins on es feien reunions de parroquians per adorar una pel·lícula. No és casual que l'auge d'aquesta moda es produís a finals dels anys 50 i principis dels 60, quan la gent trobava en aquestes cites la llibertat d'expressió que faltava en el dia a dia. Durant el franquisme els cineclubs van tenir l'agilitat d'esquivar els mecanismes de la censura i s'hi van projectar moltes pel·lícules que no van arribar als circuits comercials fins ben entrada la Transició.

És per això que els cineclubs van viure una primera gran entrebancada amb l'entrada a la democràcia. Van deixar de ser zones exclusives, i l'olor progressista que s'hi respirava es va començar a rovellar. Tots els cineclubistes que van viure l'època donen fe que a finals dels anys 70 i principis dels 80 el cop va ser fort. L'estabilitat no es va recuperar fins ben entrats els 90, quan aquestes associacions van entendre que calia redireccionar les seves virtuts. Les sales d'exhibició seguien deixant molts forats que valia la pena tapar. Potser no es pot dir que ara visquin una època daurada. Tanmateix, han sabut emmotllar-se a cada context, i això ha fet que ara siguin centres imprescindibles en molts àmbits. Enmig d'un panorama de crisi d'assistència a les sales comercials, la majoria de cineclubs no defalleixen.

Els cinemes han de competir amb la multiplicació de l'oferta cultural, la pirateria i el canvi d'hàbits de consum d'oci dels espectadors; per a molts d'aquests el cinema és, cada vegada més, una experiència privada. En canvi, el cinema com a fet col·lectiu, la tertúlia posterior i la vocació per completar els punts cecs de l'exhibició comercial fan dels cineclubs espais de resistència contra la uniformitat cultural i el pensament únic. Ara hi ha més d'un tipus de cineclub, i les seves tipologies i circumstàncies varien en funció de la seva condició. Alguns aguanten els rigors ja esmentats amb fermesa, d'altres, com els universitaris, pateixen la manca d'interès del seu públic, i els de Barcelona estan en procés de reinvenció. Sigui com sigui, als cineclubs encara els queda molt per córrer.