Publicitat
Publicitat

TEATRE

Els brillants personatges d'Alfredo Sanzol s'enlairen al Lliure

Amb els peus a la lluna

Després de gaudir de la nova proposta d'Alfredo Sanzol, l'espectador es pregunta què farien els personatges d'En la luna sense el seu autor. Si es produís alguna vegada la clàssica qüestió pirandelliana en un escenari seria amb les criatures de Sanzol. Encara que sembli que surtin d'un àlbum de fotos de família són pura abstracció literària. Els personatges de Sanzol respiren més que d'altres gràcies a les paraules del seu creador. No només pel sentit del que diuen, també pel ritme, el to i els recursos que reprodueixen encantats. Aporten carn a l'estil. Inconscients de ser rapsodes d'un sofisticat poeta, tan empàtic com els Accidents Polipoètics en els seus recitals.

Però, ¿a qui li importa la possible orfandat dels personatges d'En la luna ? Aquest dubte existencial cal relegar-lo a l'últim minut de l'últim pensament abans d'agafar un son plàcid. Primer cal celebrar l'habilitat de Sanzol per combinar tendresa, memòria històrica i absurd. Una escriptura que remet immediatament al talent de Rafael Azcona per inventar-se una realitat que només sembla una fotografia quan en realitat és un enginyós artifici pintat de memòria, una hiperrealitat que es fa especialment estranya durant la Transició.

Els personatges -i per extensió els intèrprets- no sembla que pateixin per la possibilitat de tenir una oculta síndrome d'Estocolm. Els actors que dirigeix Sanzol responen a la perfecció a les necessitats del text. Són eines de primera. Incansables fregolistes per la dictablanda d'un home-nen que somia en la nebulosa de la seva infància, quan els adults i les seves coses eren grans enigmes. Sanzol desxifra alguns dels misteris, però prefereix perpetuar-los en la seva dramatúrgia com un relat mitificat, com fa el protagonista de Big fish , de Tim Burton.