Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Very Pomelo, el grup que lidera Xarim Aresté, publica avui el disc 'Ràdio Clotxa'

"La música és una religió"

Xarim Aresté torna al capdavant dels Very Pomelo amb el disc Ràdio Clotxa. Enrere queda un any frenètic en què ha tocat la guitarra en els concerts de Sopa de Cabra, Sanjosex i Paul Fuster.

Xarim Aresté (Flix, 1983) juga a fet i amagar. "Encara no puc parlar gaire del nou disc. Estic content i m'agrada, però no tinc prou distància per escoltar-lo tranquil·lament", diu el líder dels Very Pomelo sobre Ràdio Clotxa (Chesapik), el tercer àlbum del grup que avui arriba a les botigues. Assegut en un sofà d'un pis de l'Eixample barceloní, administra unes explicacions reticents a sortir del casalot de la timidesa i el pudor.

"No m'agrada parlar del que significa aquest disc per a mi, perquè llavors hauria de parlar de la meva vida", adverteix. Però com ell mateix reconeix, "l'experiència vital va molt lligada a la música", i a poc a poc va filtrant raons i circumstàncies que donen sentit a Ràdio Clotxa . "Ens vam plantejar deixar estar el grup després d'enregistrar el disc, però ens ho hem passat tan bé gravant-lo que hem decidit fotre tota la carn a la graella", diu Aresté.

Very Pomelo és un grup imprevisible de mena. Van debutar amb Figaro, Figaro (2010), posant en contacte la rumba i el rockabilly . L'any passat va arribar l'stonià Xurrac asclat . El canvi continua a Ràdio Clotxa , un treball més acústic i més folk en el sentit més global del terme, tal com il·lustra la metàfora de la clotxa, el tall de pa sense molla que a les Terres de l'Ebre farceixen amb diferents menges.

El luxe de la introspecció

"En el nou disc no he tocat gaire la guitarra elèctrica. Feia molt temps que li fotia castanya i volia fer una cosa més tranquil·la, i m'he permès el luxe de fer cançons més introspectives", explica Aresté. La tranquil·litat i la instrospecció es tradueixen en una sonoritat plena de llum tan aviat tocada per la psiquedèlia acústica com pel country, el jazz, les aromes africanes i un garbuix de referències a la cultura popular. "El que més ens agrada és jugar amb el caos, com passa amb els músics de jazz. El caos et permet anar on sigui amb tota la llibertat del món", diu Aresté. Esclar que per fer-ho calia començar pràcticament de zero. Com canten a la cançó que obre el disc, "¿de què serveix un drap si no està eixut?"

Aresté assegura que les coses que aprèn de la vida les aprèn de la música. "Per mi, la música és una religió. Intento amagar la paraula, però és això, una religió, i els músics que m'agraden tenen una relació religiosa davant de la música", revela. És una religió com a experiència irracional i amb algunes crisis de fe. "Volia fer un disc que fos del meu gust, però m'agradaria connectar amb la gent jove", confessa.

Diu que la intenció no és tenir més públic. El que el preocupa té més a veure amb la velocitat dels temps i l'excés d'informació. "Si jo fos adolescent ara, no sé si m'agradaria la música. Quan vaig descobrir la música, vaig trobar que era una cosa màgica que amagava molta veritat, i ara em sembla que és molt més difícil connectar amb aquesta essència. És tan fàcil aconseguir-ho tot que s'ha perdut el romanticisme. Ara està tot tan assimilat que si fos adolescent no dedicaria tanta atenció a la música. Tot és una merda i no em crec res, però crec en mi i en els Pomelos", afirma Aresté.

El camí de la independència

Els Very Pomelo caminen seguint la paraula d'Aresté, un músic que pensa la música a l'antiga, amb cara A i cara B. "Vaig enfocar el disc com un viatge cap a la independència, que es pot interpretar dins d'una relació sentimental o com la relació entre Catalunya i Espanya", diu.

Això sí, res no és explícit. De fet, explica que va adonar-se del sentit del disc quan ja estava fet: "Un dia, llegint les lletres de les cançons, vaig veure que era la història de l'últim any de la meva vida". Ara sí, Aresté agafa un paper en què estan escrits els títols de les cançons. "El disc comença parlant d'algú que pren consciència d'ell mateix, que se sent orgullós de fer servir la seva pròpia força. Però arriba la baixada, quan, tot i que s'hi esforça, tot va malament. Reflexiona i cau en el cinisme, fins que torna a posar els collons a sobre la taula. Després ve l'acceptació de la pèrdua", diu. I el disc acaba amb la cançó Any nou .

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT