Publicitat
Publicitat

54A BIENNAL DE VENÈCIA

Mabel Palacín exposa '180º', l'obra que representa Catalunya i les Illes Balears a la Biennal d'art

Les finestres indiscretes de la ciutat dels canals

Catalunya torna a participar als eventi collaterali de la Biennal de Venècia "havent tingut una pista d'aterratge", va afirmar ahir el director de l'Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, durant la presentació de Mabel Palacín: 180º , l'obra que representa Catalunya i les Illes Balears a la cita italiana. Qui ha fet possible un desembarcament plàcid ha estat l'associació artística Sale, que a canvi de les jornades que el Llull hi organitzarà durant la mostra ha cedit l'antic magatzem de sal on ara es pot veure el treball de Palacín.

Més enllà d'aquesta entesa, Venècia també és la protagonista de l'obra. Poques ciutats han generat un imaginari tan potent i reconeixible arreu del món com aquesta. Per explorar com es construeix l'imaginari d'una ciutat -un dels temes que tracta la peça-, Venècia és el lloc per excel·lència. A més, Palacín porta a terme una reflexió sobre de quina manera l'estatut de la imatge ha canviat en la societat actual i sobre la recuperació del relat com a element que vertebra una obra d'art. "Avui dia, les imatges ja no estan fetes per ser vistes una sola vegada, sinó per ser reproduïdes i per circular constantment. Tampoc no estan clars el paper de l'emissor i del receptor: tothom té un mòbil amb càmera i pot capturar imatges i difondre-les a la xarxa", afirma David G. Torres, el comissari. La regla cinematogràfica del salt d'eix o dels cent vuitanta graus a la qual fa referència el títol, que marca la posició dels personatges d'una pel·lícula respecte a la pantalla perquè l'espectador no quedi desorientat, és el punt de partida que Palacín ha utilitzat per posar en relleu aquest canvi que s'ha produït en el món de la imatge.

Totes aquestes problemàtiques, Palacín les ha enfrontades amb una fotografia digital d'alta definició tractada com una pel·lícula, i amb cinc projeccions de vídeo que ha treballat com si fossin instantànies. La fotografia sembla capturar el rodatge d'una pel·lícula. Els vídeos amplien els detalls que no es poden apreciar a la fotografia i suggereixen petits relats, amb titolets com els de les pel·lícules mudes, a partir dels objectes dels habitants imaginaris d'aquests apartaments vistos a través de les finestres.

Malgrat tot, el joc formal entre els diferents suports que sorgeixen de la investigació sobre la imatge que Palacín porta a terme acaben per ofegar el potencial crític i la poesia de la peça, que tampoc revifa quan deixa espai a l'actualitat a través de les manifestacions contra les retallades educatives del decret Gelmini. Només les històries íntimes d'aquests hipotètics ciutadans aporten vida i calidesa a l'obra.