Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA DEL SEGLE XX

Al camp de concentració de Ravensbrück s'hi van deportar 250 espanyoles. Un llibre recupera de l'oblit un centenar de noms; els altres s'han perdut en la boira de l'infern nazi.

Les dones de Ravensbrück vencen l'oblit

El 31 de gener del 1944 un miler de dones van sortir des de Compiègne (França) cap a un destí desconegut. Anaven a peu dret en trens de bestiar. No hi havia espai ni per respirar ni per caure quan les cames defallien. La sensació d'ofec era insuportable. Tres dies i tres nits més tard van arribar a Ravensbrück, el camp de concentració més gran de dones alemany.

Un infern que Neus Català només pot recordar en blanc i negre. Van ser mesos de terror, fam, crits de desesperació i dolor, d'esgarips i fuetades dels SS, malalties i olor de carn cremada. De moltes d'aquestes deportades ni tan sols n'ha quedat el nom. Fins al 2009, segons l'Amical de Ravensbrück, la informació era dispersa, confusa i escassa. Saber qui eren les víctimes és complicat. En alguns casos perquè se les va identificar amb el nom del marit. En altres, perquè no donaven el seu veritable nom. Algunes van caure en l'oblit, perquè van morir en el trajecte o van ser seleccionades immediatament per a l'aniquilació. A més, les fitxes de la infermeria del camp es van cremar l'abril del 1945.

A Ravensbrück, l'única llista que faciliten de les espanyoles deportades és el que va elaborar una comissió coordinada per Català entre el 1970 i el 1975. El 2009 l'Amical de Ravensbrück va començar un projecte per recopilar informació i dades. El resultat és Memorial de las españolas deportades a Ravensbrück , un recull de biografies de les dones espanyoles -es calcula que van ser unes 250, però només un centenar han estat identificades- que van passar per l'infern nazi. Moltes eren combatents que, en acabar la Guerra Civil espanyola, van continuar lluitant activament amb la resistència francesa contra el nazime. Als camps van patir tota mena de proves mèdiques, violacions o un experiment macabre: davant seu mataven els fills, a vegades estampant-los contra la paret. Aquests són alguns dels testimonis del llibre editat pels Amics de Ravensbrück.

SECUNDINA BARCELÓ

"Estava tan desfigurada que només van reconèixer les meves sabates"

Nascuda a Terol el 7 de setembre del 1914, afiliada a la UGT, va haver de fugir a França quan els franquistes van entrar a Barcelona. A l'exili va treballar d'enllaç i repartint propaganda. A casa seva amagava maquis i armes. La van denunciar i va acabar detinguda per la Gestapo. "Quan vaig sortir dels interminables interrogatoris estava tan desfigurada que els companys només em van reconèixer per les sabates", va dir. En un dels camps satèl·lits de Ravensbrück treballava de dia amb un pic i una pala, i, de nit, com a reforç en la descàrrega de vagons de carbó.

ALFONSINA BUENO

"Després de la injecció,em queien gotes que cremaven la pell"

Alfonsina Bueno (Berga, 1915 - Tolosa, 1979) formava part de la xarxa d'evasió Pat O'Leary. Transportava armes per als maquis. La van detenir el febrer del 1943. Després de molts interrogatoris va ser enviada a Ravensbrück. Li van fer tot tipus d'experiments mèdics, com injectar-li un líquid a l'úter. "Quan vaig sortir de la infermeria em queien unes gotes grogues que cremaven", explicava. Alliberada per la Creu Roja el 22 d'abril del 1945, va patir tota la vida les seqüeles dels experiments mèdics.

DOLORS CASADELLÀ

"La readaptació a la vida real va ser molt dura"

Nascuda a Alcoletge (el Segrià) el 1918, va ser membre de les Joventuts Socialistes de Catalunya. Quan va creuar la frontera estava embarassada. Al camp d'Argelès va veure com moria la seva filla de tres mesos. El 20 d'agost del 1942 la van detenir. L'abril del 1944 la van portar a Ravensbrück. "Quan hi vaig entrar vaig pensar que no en sortiria", explicava. Va veure com penjaven tres companyes. "La readaptació a la vida real va ser molt dura. Molts dels nostres companys es van matar perquè no podien aguantar més", va dir.

NEUS CATALÀ

"A Ravensbrück es va acabar la meva joventut"

Quan els franquistes van entrar a Barcelona, Neus Català (els Guiamets, Priorat, 1915) va creuar la frontera francesa amb 180 nens. A França va col·laborar amb la Resistència de Turnac. El novembre del 1943 la van detenir i condemnar a cadena perpètua. L'última vegada que va veure el seu marit va ser a través de l'escletxa d'un vagó de tren. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer del 1944. "Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació, deien que així seríem més productives", recorda. De caràcter fort i rebel, sempre diu que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. Fins i tot amb els nazis al clatell, feia sabotatge.

CARME GARDELL

No va poder sortir de Ravensbrück

Nascuda a Setcases (Ripollès) el 6 de juny del 1891, no va sobreviure a Ravensbrück. La seva filla, Sabina, tan sols en va poder conservar l'anell de casada. La van abandonar agonitzant entre els barracons, fins que unes companyes la van rescatar. Així, va poder morir acompanyada. La van detenir per haver ajudat els maquis i la Resistència francesa. Ella va inspirar Morir a Ravensbrück de Marina Rossell.

CONXITA GRANGÉ

"Recorda especialment els gossos matant a mossegades els nens"

"Ella sempre m'explica que el que més la va colpir de Ravensbrück era com estimulaven els gossos perquè mosseguessin les cames de les dones i com mataven a mossegades els nens i després els remataven a cops de pal", recorda Carme Rei-Granger, neboda de Conxita Grangé (Espui, Pallars Jussà, 1925). Tenia poc més de vint anys quan feia d'enllaç dels maquis i els guerrillers amb la seva tieta, Elvira Ibarz, i la cosina, Maria Castelló, que va morir poques setmanes després de l'alliberament.

Grangé i Català són les dues úniques supervivents catalanes de Ravensbrück. La Carme diu que a la seva tieta li va costar molt refer-se: "Quan la meva mare la va veure, no la va reconèixer, estava amb la pell i els ossos". Durant molt anys va rebre tractament per l'insomni. Ni tan sols ara pot dormir bé. D'ençà que va sortir, Grangé ha treballat per recuperar la memòria de les deportades.

MERCEDES NÚÑEZ

"Havíem de formar a 20 graus sota zero, com si fóssim gossos o pedres"

Filla d'una família acomodada, Mercedes Núñez (Barcelona, 1911 - Vigo, 1986) va treballar com a secretària de Pablo Neruda. Era membre del Partit Comunista. La van detenir i empresonar a Espanya, però va sortir per un error burocràtic. A França es va incorporar a la Resistència francesa. La van detenir el maig del 1944. Al juny va entrar a Ravensbrück. El que més la va impressionar és l' apell , el recompte diari a 20 graus sota zero. Les deportades havien d'aguantar en formació, sense moure's i despullades, durant hores: "Com si fóssim gossos o pedres", explicava Nuñez, que mai va deixar de treballar per recuperar la memòria de les companyes.

Les