Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

En defensa dels ous ferrats com Déu mana

Com vostès deuen haver vist, emeten per televisió - i d'aquí poc s'exhibirà a les sales de cinema de Gran Bretanya- l'anunci d'una nostrada cervesa barcelonina en una producció dirigida per Isabel Coixet. El filmet explica la història d'un becari jove que arriba el restaurant El Bulli de Ferran Adrià per fer-hi unes pràctiques. És maldestre, però s'ho passa d'allò més bé amb la resta de becaris i sobretot amb una noia. Es diverteixen, neden, passegen amb moto. El noi, repeteixo, és sapastre, i així ho ensenya el filmet entre cervesa i cervesa. Al final, el noi obre una nevera per agafar una ampolla, mentrestant sosté a l'altra mà un plat amb un parell d'ous. Apareix en aquell moment el xef Ferran Adrià amb mirada seriosa. Agafa un tros de pa i el suca en un dels ous. Somriu, i seguidament els veiem asseguts a la terrassa d'El Bulli, mirant al mar, i a la taula, a l'esquerra de la pantalla, jeuen els dos ous presumptament ferrats. A Ferran Adrià li agrada el menjar senzill i els ous ferrats també.

El missatge sembla ser que el noi per fi sap fer una cosa bé i el xef ho reconeix. Però com pot, el senyor Ferran Adrià, donar l'aprovació a uns ous que estic segur que no han passat per la paella i el més probable és que estiguin fets en una planxa? Són ous sense contorn daurat, blancs i estirats dins del plat com una baieta mullada.

Per bona que sigui la cervesa aquests ous, que roben el primer pla, no són de referència i resulten indignants per qui, quan li toca, posa els cinc sentits perquè li surtin comme il faut . Amb la corona torrada i fins i tot algun trosset aixecat cap amunt mirant al cel i el rovell groc, d'un groc atrevit i llampant, al bell mig de la clara decorada amb una gota d'oli.