Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE

El monòleg d'Olivier Cadiot és un exercici narratiu sense teatralitat

Un decepcionant i tremendament avorrit 'Un mage en été'

Hi ha espectacles dels quals sorprèn la notable desviació entre l'autoritat i convenciment amb què s'expliquen i es justifiquen els seus creadors i el resultat final. Un mage en été és d'aquests. Olivier Cadiot, Ludovic Lagarde i Laurent Poitrenaux fa anys que treballen junts en el teatre i han aconseguit un cert reconeixement a França. Cadiot és un autor lligat a la novel·la i a la poesia i Ludovic Lagarde és l'home de teatre encarregat de transformar la seva literatura en un acte de comunicació teatral. Un mage en été és un monòleg vestit amb sonoritats (es presumeix de la col·laboració del famós Institut de Recerca Musical, l'IRCAM, de París, però tampoc és una gran aportació), imatges i una il·luminació molt moderna en què un personatge que respon al nom de Robinson, que ens diuen que és recurrent en l'obra de Caidot, ens convida a un viatge delirant que sembla sorgit d'un estat de consciència alterada com el que proporcionen algunes drogues. El mag descobreix una dona en un riu i s'hi acosta reflexionant sobre ell mateix; es qüestiona els seus orígens de mag passejant per la història i s'acaba convertint en un peix.

És ben sabut que en aquests tràngols s'hi poden descobrir meravelles si s'està posseït d'un zoom anímic que permeti entrar a l'origen de la matèria i enlairar-se fins al núvols en visions espectaculars. I això és una mica el que li passa a Robinson i el seu espectacle, que vist des de fora perd tota la màgia i l'originalitat que pretesament ha descobert l'escriptor.

Els creadors d' Un mage en été es coneixen tan bé que potser per això mateix ni l'un ni l'altre s'adonen que els materials de Cadiot potser tenen sentit sobre la lletra impresa, però que quan volen agafar sonoritat en boca d'un actor perden atractiu i, lluny de seduir l'espectador, el transporten a les anodines terres de l'avorriment, per més que aquell s'esforci a resseguir el viatge que li proposen. Assegura Lagarde que Un mage en eté té "moltes lectures" i que es pot llegir com a "autoretrat d'artista, un assaig sobre la metafísica de la tècnica o com una faula utòpica sobre la possibilitat d'una modernitat agradable". Paraules. Només paraules. Com les afirmacions de Robinson: "Sóc dins una frase en moviment" i "Tinc el cos de les meves idees".

La veu agradable i ben modulada de l'actor i el seu esforç físic (només es mou de cintura cap amunt) per recrear l'imaginari de l'autor resulten estèrils i les paraules, lluny de convertir-se en vehicle d'un viatge lúdic, s'aixequen com murs davant les expectatives de l'espectador perdut en la recerca d'un sentit, frustrat de no aixecar el vol i, per contra, cada cop més clavat a la butaca. Això no te màgia i, segurament, no és teatre.