Publicitat
Publicitat

FESTIVAL SUMMER PIE

Un cant als germans de diferent mare

El Summer Pie es desmarca com un esdeveniment quasi familiar

Joan Andreu, l'home darrere de la promotora Pecan Pie, organitzadora del Summer Pie, que aquest cap de setmana duia a terme la segona edició, s'enorgulleix sobretot de les amistats i els lligams que s'han anat creant al llarg dels gairebé deu anys organitzant concerts. Aquest és un esport de risc, probablement més a Mallorca que a qualsevol altre lloc, així que més val quedar-se amb les coses bones per fer front a les frustracions que sovint l'acompanyen: les traves i manca de cintura de les institucions i la imprevisible resposta del públic. El Summer Pie, de fet, podria considerar-se una mena d'autohomenatge o, més aviat, una celebració d'aquestes amistats que van forjant-se a força de batalles perdudes o mig guanyades en el temps de descompte: dos dies de concerts amb grups d'aquí i d'allà però que tenen en comú alguna mena de lligam amb Pecan Pie, ja sigui perquè han vingut amb anterioritat o perquè han passat per aquí abans, com els britànics The Dreaming Spires, els líders dels quals pertanyien als The Champions of the World de Danny Wilson.

Ningú exemplifica millor aquest sentit de germanor que Senior & El Cor Brutal. El grup valencià ha construït al voltant de la seva música un discurs carregat d'heroïcitat, romanticisme i set de vida i amor, que va brillar especialment el primer vespre del festival quan Miquel Landete el seu cantant va decidir ficar-se entre el públic per rematar amb la guitarra un concert sobretot basat en el seu darrer València-Califòrnia (Malatesta, 2013). Amb la seva veu com escanyada a cop de rom, el cantant va reunir el públic que quedava a darrera hora al seu voltant i va oferir alguns dels minuts més emocionants de la nit. Minuts abans, Pep Toni Ferrer s'havia unit al trio per interpretar juntament amb ells una versió dels americans Guided By Voices, un altre dels moments àlgids d'un set sense grans desplegaments de força, però convincent.

Va ser una nit de versions, perquè també The Dreaming Spires varen aprofitar per tocar el clàssic The Weight de The Band per acabar el seu concert, una correcta lliçó de pop de l'escola Teenage Funclub i Big Star molt del gust de Pecan Pie i part de la seva tradició. Els anglesos varen ser el preludi per a la presentació a Palma de Roses místiques (Foehn, 2013), el nou treball dels manacorins Miquel Serra, que varen desplegar bones dosis del fascinant calidoscopi en què han convertit el seu àlbum.

Pop local

Els encarregats d'obrir el primer vespre, Chicos de John Deere, en canvi, continuen ocupant una posició estranya dins el pop local: no són pocs els que creuen que són una de les bandes més talentoses de la seva generació, però la intermitència dels seus concerts i el fet que encara no hagin publicat res els manté com a perenne gran promesa.

També la segona nit estava composta a partir d'un 50% de grups locals i un altre 50 de grups de fora, en concret la reaparició d'uns Poomse que s'han passat els darrers mesos enllestint el seu pròxim disc, que també publicarà Foehn (la discogràfica catalana més mallorquina: també publiquen Oso Leone), i Son & The Holy Ghosts, que amb el seu The Soldier & Ladyfire (Blau, 2013) han començat a obrir-se portes a la Península; la quota estrangera era a càrrec dels ja coneguts Cuff The Duke, del Canadà, i Trevor Moss & Hannah-Lou.