Sant Sebastià riu amb l’obsessió literària d’‘El autor’

Enviat Especial / Sant SebastiàEl cinema de Manuel Martín Cuenca, director, entre d’altres, de Caníbal, s’ha caracteritzat fins ara per la foscor dels seus personatges torturats i atmosferes opressives. Res, ni tan sols el premi Fipresci que acaba de guanyar a Toronto, feia presagiar les rialles amb què el Festival de Sant Sebastià va rebre ahir el seu nou treball, El autor, que adapta la novel·la curta El móvil, de Javier Cercas.

Martín Cuenca ha afluixat el seu rigor, que de vegades grinyola per impostat, per obrir-se a la comèdia amb una història sobre la mediocritat d’un home (Javier Gutiérrez) decidit a convertir-se en escriptor a qualsevol preu. Enganyat per la dona (María León), que triomfa escrivint literatura de centres comercials, l’home es refugia en el projecte d’escriure una gran novel·la assessorat pel professor del taller d’escriptura, un magnífic Antonio de la Torre, que el commina a buscar “la veritat”. La solució? Espiar els veïns del seu edifici, convertir-los en personatges de la seva novel·la vampiritzant els seus petits drames i, quan cal, moure els fils de la trama per fer-la més interessant. Un joc perillós per a ell i els altres en el qual no importa la moral, només la literatura. El autor funciona millor quan s’endinsa en l’obsessió del protagonista que en els seus moments de farsa, sobretot quan esdevé una variació perversa del joc creatiu de La casa de François Ozon, tot i els problemes de to -María León sembla que estigui actuant en una altra pel·lícula- i la dubtosa elecció d’una nova cançó de José Luis Perales per als crèdits inicials.

També en secció oficial, La douleur viatjava a la França ocupada pels nazis per acompanyar una jove Marguerite Duras en el tràngol de perdre la pista del seu marit, detingut pels nazis per col·laboració amb la Resistència. Basat en els diaris de l’escriptora, el film d’Emmanuel Finkiel és en el fons dues pel·lícules: la primera centrada en l’ambigua relació entre Duras i un agent de la Gestapo lletraferit que s’interessa per ella, i la segona sobre una dona que assisteix amb impotència a l’espera del retorn del marit, torturada per la por de no tornar-lo a veure i les notícies que comencen a arribar dels camps d’extermini nazis. El resultat és una pel·lícula seriosa i segurament massa subordinada al pes de la paraula, però amb una estupenda Mélanie Thierry com a Duras i un sempre fotogènic Benjamin Biolay en la pell del seu amant.

Banderas, en clau “nacional”

L’actor malagueny Antonio Banderas va recollir ahir a Sant Sebastià el Premio Nacional de cinematografia i va subratllar en el seu discurs que és la paraula “ nacional la que fa gran” el premi. “Segueixo creient en aquest projecte anomenat Espanya, tot i que de vegades no me’n senti orgullós”, va dir l’actor, que va qualificar de “digna d’una pel·lícula de Berlanga” la situació actual de Catalunya. “Votar és important, però hi ha més coses -va afegir-. També cal respectar l’estat de dret. Algú podria plantejar votar l’eliminació d’altres races i dir-ne democràcia, però no ho seria”. Banderas, però, no ha estalviat elogis per a la Constitució del 1978, “una obra d’art espanyola”.