Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Robin Guthrie, catarsi en família

No pots fiar-te gaire del termòmetre de l'iPhone, però dijous a les nou del vespre fa un fred que pela. Els carrers estan deserts i a la porta de La [2] et diuen que només s'han venut trenta entrades anticipades. La sala és buida i Dotore, els teloners, s'esperaran una mica a sortir. Com que a fora no s'hi pot estar, és millor refugiar-se dins.

Mentrestant, penses que és estrany. Robin Guthrie, arquitecte sonor dels Cocteau Twins i -amb el bessó Simon Raymonde- capo de Bella Union, un segell de referència que ens fa arribar joies com Beach House, Fleet Foxes, M Ward, John Grant, Dirty Three… Un home que ha influït des de My Bloody Valentine a Portishead, passant per tota la moguda post-rock. Ja sabem d'on venim quan anem al Primavera Sound?

Dotore comencen a desfer el gel amb cançons com La mañana , que sona com una fina capa de neu sobre la platja de Donosti, i a les deu ja hi ha una seixantena de persones a la sala. Aleshores, Robin Guthrie endolla la guitarra al seu enfilall de pedals d'efectes. L'acompanyen Steve Wheeler al baix i Antti Mäkinen a la bateria, un trio sòlid i capaç de tocar amb sentiment que sona com els Cocteau Twins però sense la veu d'Elisabeth Fraser. És increïble el que es pot fer amb una guitarra elèctrica. La reverb , l'eco i les harmonitzacions que aplica Guthrie a les seves composicions sonen com una suma de cercles concèntrics que t'embolcallen i et fan viatjar si ets capaç de perdre't pels seus plecs. Llàstima només que la catarsi sigui proporcional al nombre d'ànimes que la comparteixen.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT