Publicitat
Publicitat

Rescatar els llibres que s'apaguen

El 1991, al Retrat de n'Arnau Pons , Blai Bonet descriu l'autor del poemari Intromissió com un "ésser rèptil i bizantí de vint anys". Segons Bonet, aquest "jovenel·lo" es deixava atrapar per la bellesa de "les magres acàcies altes que verdegen" al límit dels deserts africans. Entre els poemes primerencs de l'autor nascut a Felanitx l'any 1965 podem trobar també la descripció de Mallorca com una vall negra tancada en un estoig. Però en l'obscuritat de la nit, Pons percep el perfum de taronger que provoca que "es baden els narius / per copsar l'invisible".

La recerca d'un sentit que no es veu a primera vista l'ha acompanyat des d'aleshores. Aquesta capacitat de deixar-se seduir per una aroma, per una intuïció intangible, l'ha fet entrar, però, en espais gens agradables, durs, extremadament difícils d'assumir. I no obstant això, més de vint anys després, encara són vàlides les dues constatacions que va fer Blai Bonet davant el primer llibre seu: que Arnau Pons és un poeta perquè "té la necessitat d'encetar la creació d'una cosa" i que per a ell tota poesia és "l'aixopluc humà". Escriure des de la intenció humanista significa que el passatge no és un erm inhòspit, sinó un lloc que fa pensar en els homes que l'habiten i l'han construït. Perquè "sense el fuster, el calafat, el ferrer, l'esparter del cordam, el mar és cruel...", acaba Bonet.

Tothom que hagi llegit els assaigs, poemes o traduccions d'Arnau Pons sap que aquest poeta i pensador no s'ha quedat pas palplantat a la riba per observar com passen els vaixells. Immediatament després d' Intromissió comença per a ell un descens abrupte, un camí òrfic cap a l'infern en sentit més estricte: el poeta vol entendre, obsessivament i sense concessions, la nit, la foscor i dir les coses no dites, les que han estat bandejades rere una cortina inviolable de silencis i prohibicions. El testimoni d'aquesta lluita per esmolar la percepció són dos volums, A desclòs (Negranit, 1996) i Desertar (Negranit, 1997), el primer introbable, el segon feliçment recuperat per l'editorial Lleonard Muntaner el 2010.

L'escriptura de Pons es nega a ser simple testimoni de l'experiència, sinó que ben bé des dels inicis el poeta es veu part d'un llegat entès com un espai sense fronteres ni lingüístiques ni de temps. En aquest sentit, es fa hereu del missatge de Paul Celan atrapat en una sola paraula alemanya, fadensonnen , la llum enfilada com granets solars al llarg d'un fil teixit a posta -reconstruït, reconquerit a la fosca- que fa possible que un pensament es pugui agafar de nou "al so de la llum".

Aquest vers de Celan possiblement desxifra part del títol del poemari Llum de ganivet , aparegut a la col·lecció Jardins de Samarcanda . El poeta renova l'energia densa d'enfilar-se cap al dia, de ser com el brot tendre de la morera que obre el poemari Cristall d'alè , traduït per ell el 1995. Pons ens presenta una obra de maduresa, és irònic, salpebrat, irreverent, per això el traç, diu, ja no té "tanta bellesa com abans". Segur d'ell mateix, Arnau Pons cita "francesca i paolo" en minúscula perquè confia que tots sabrem reconèixer l'únic destí que va fer plorar el Dant en els cercles de l'infern. "No t'equivoquis / entra amb la clau i simplifica" pot ser llegit com una tendra declaració d'amor, però aquest vers és, alhora, també una invitació per al lector perquè entri en l'escriptura d'un autor difícil, d'un autor que segurament ens porta "unes quantes caigudes d'avantatge". Es tracta, doncs, de vint anys d'una dedicació gairebé exclusiva al món de les lletres. La seva obra es ramifica en branques i es divideix fins als capil·lars finíssims per arribar a ser present arreu, sempre amb la intenció de nodrir el diàleg tens entre l'humà i l'inhumà.