Publicitat
Publicitat

TEATRE

Pots orinar i cantar Schubert al mateix temps?

Sona la Simfonia inacabada de Schubert, imponent. Arrenca Schubertnacles humits al Teatre Lliure de Gràcia. Amb música enregistrada? Hi ha un gran altaveu de tres metres per tres metres a escena. Franz Schubert sona comme il faut , sí, però el protagonisme és per a la directora (Dolors Ricart) que el dirigeix, l'interpreta i l'amplifica a cops de batuta. Els concerts de Santos entren pels ulls.

Comença el joc. "Llunat!" "Protària!" "Argallot!" "Pelsa!" L'actriu (Mònica López) crida paraules inventades a l'altaveu i ell li respon, dominador. Apareix Schubert en una divertida conversa de sords, però hi surten també els urinaris públics europeus -segons va confessar el director, un tema que l'apassiona i que va ser el primer títol que va tenir l'espectacle, que ja es va estrenar al Temporada Alta i que es quedarà al Lliure només fins a l'1 de juny-. I salta la frase desafiant: "Pots orinar i cantar Schubert al mateix temps?". L'altaveu deixa anar un rajolí mentre canta La bella molinera . Només un animal com Carles Santos és capaç de fer aquestes dues coses a la vegada: posar-se seriós amb Schubert -"és un músic que com més l'escoltes més hi trobes a dins seu"- i jugar amb la paraula pudor fins que perd el sentit. Posar-se una camisa rosa fúcsia, amb la cara estampada de Schubert com si fos el Che Guevara a l'esquena. Fer de la clàssica un espectacle pop d'avantguarda. Dessacralitza fins i tot el piano i els intèrprets: tots es col·loquen fora de l'escenari, com comparses del totèmic altaveu.

Gran Santos en petit format

Schubertnacles humits -Schubertnacles per Shubert, i humits per l'Europa freda d'on era el compositor austríac, o per l'orina, vés a saber- recull en un petit format impecable les dèries de Santos que ja ha provat amb altres compositors i espectacles: amb Bach a La pantera imperial , amb Rossini a El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora , i també a Chicha Montenegro Gallery o Brossalobrossotdebrossat . Melodies repetides i tocades amb una violència i velocitat brutals (Cati Reus), jocs de paraules, interpretacions impossibles -es toca el piano de cap per avall-, ritmes martellejants i escenes memorables que es graven al record. López recita un per un amb un to diferent els números de l'1 al 31 (l'edat en què va morir Franz Schubert), un altaveu es menja una poma, Santos fa un duo de piano amb la violinista a collibè.

En la batalla entre l'home i la màquina, sorprenentment, Santos deixa guanyar l'altaveu. ¿El compositor a qui no agrada la música enregistrada, que va més al teatre que a l'auditori, cedeix? Fins a deu vegades, o més, la directora dóna per acabat el recital. I la màquina la contradiu. Però no guanya ni Schubert ni la veu. Guanya Santos.