Publicitat
Publicitat

El Babazorro vol ser negre, igual que jo em vaig estimar més ser d'indis que de vaquers

Negres com Babazorro

Mai pot faltar en un dinar familiar el convidat silenciós i tampoc el que no calla perquè el silenci d'un i la xerrameca imparable de l'altre dibuixen en l'aire un balancí que no es mou sense les dues forces. De tots dos, a mi sempre m'agradaria saber què li passa pel cap a aquell que no bada boca. I és el regal que m'ha fet Babazorro amb el seu espectacle Extraordinario que aquests dies es pot veure al teatre de Montjuïc dins del cicle Radicals Lliure. Diu el full promocional que Babazorro és un col·lectiu i jo m'ho crec, però en aquesta representació només hi apareix un noi prim amb el cap repoblat de rastes com si cadascuna d'aquestes trenes espesses fossin idees a les quals no ha volgut renunciar. Es presenta solitari el Babazorro per explicar-nos històries de sants que perden els ossos pel món i mans de Déu que fan gols. I lliga aquestes faules amb la vida d'un sir anglès que veu fantasmes a la mantega, i la d'un noi de Vitòria que sempre ha volgut ser negre, amb el discurs clar dels somnis. Tot això, mentre el Babazorro convida el públic a un exquisit sopar. D' Extraordinario ho és, perquè dóna veu a qui el xerraire tallaria abans que comencés la frase en una sobretaula. El Babazorro no fa d'actor, lluita per arrencar les paraules del pou dels pensaments. Se li nota, al Babazorro, que no acostuma a xerrar. És el convidat silenciós en qualsevol convit. Passeja per les seves cabòries. No li importa el ritme, s'entrebanca, dóna tombs a una mateixa idea, no coneix la censura, i guarda perenne la lògica del nens, que és la que tot s'ho pregunta. Si no ho sap, mai s'excusa dient: "Ho sento, és que sóc de lletres". El que dubta és omnívor de saviesa. El Babazorro va dibuixant un mapa mental en què tota idea troba un lloc on passar la nit. Quan dóna vacances a la paraules, recorre a petites màquines, artefactes, autòmats de cartró i filferro, al sentit de l'humor i a Gloria Fuertes per demostrar una idea. És llavors quan te'n recordes que el noi de les rastes va ser un dels dos fundadors dels Hnos. Oligor, creador de Las tribulaciones de Virginia , espectacle que gira pel món ja sense ell.

El Babazorro vol ser negre, igual que jo em vaig estimar més ser d'indis que de vaquers, de la mateixa manera que uns escullen l'exotisme del rei Baltasar a la reialesa de lo conegut. Preferim cridar, per dins, a totes les sobretaules.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT