Publicitat
Publicitat

TEATRE

Moliner i Peña, dues dones importants

AManuel Calzada Pérez cal donar-li les gràcies per pensar que darrere dels dos gruixuts volums del Diccionario de uso del español de María Moliner hi havia una història interessant. A José Carlos Plaza cal donar-li les gràcies per pensar que Vicky Peña podria ser la millor actriu per interpretar la protagonista: bona estudiant en una llar sense pare, llicenciada en història amb honors, arxivera i bibliotecària per oposició, amb càrrecs de responsabilitat, i des del 1948 "diccionarista" -des aquell matí que, segons García Márquez, es va aixecar de matinada, va separar un full en quartilles i va començar a preparar les primeres fitxes d'una obra magna que es va veure obligada a concloure el 1966 per imperatiu de l'editorial. Va deixar milers d'entrades pendents. Una vida feta de paraules però que acabaria sense cap ni una, en l'oblit d'una arteriosclerosi.

A El diccionario Peña construeix el personatge des de la dignitat i una profunda fortalesa interior; mostra fermesa davant els cops de la vida i la història. Una gran interpretació que és en si mateixa una reivindicació d'un model de dona que és el millor exemple del fet que hi havia una alternativa als vuitanta anys de coma col·lectiu que després van venir. Llàstima que l'autor s'entesti a aprofitar el seu descobriment per organitzar una mel·líflua beatificació laica, amb prescindibles escenes sentimentals de la seva faceta domèstica.

Amb les trobades amb l'especialista (l'estructura és un flashback a partir dels primers símptomes de la seva malaltia degenerativa) n'hi hauria hagut prou per mostrar tots els seus rostres. Llàstima també que el director no hagi tingut cura del conjunt interpretatiu i es conformi amb el to d'una piece bien faite , amb els seus justos tocs simbòlics. Sort tenen -i tenim- de comptar amb dues grans dones que podien i poden amb tot.

Les